De sobte, la nit de Cap d'Any

Comença la pel·lícula. Entre la boira i la neu, es veu una casa, però el director prefereix acostar la càmera als arbustos i a l’herba, congelada, rígida, com si estigués morta. De sobte se sent la música, i es veuen dos artistes de carrer per un camí entrant a Milà. Intenten aconseguir unes monedes amb les seves flautes, però topen amb un altre que toca l’orguenet i que mou la maneta: amb cada gir, augmenta el seu desavantatge i decideixen seguir el seu camí a la recerca d’una cantonada que els ofereixi millor fortuna. És Nadal, i a mesura que s’aproximen al centre de la ciutat, augmenta la brillantor dels llums, el trànsit i la vida, expressada d’aquesta forma tan humana que són les abraçades, les empentes i els crits.

Aquest curtmetratge, dirigit per Ermanno Olmi el 1957, es titula ‘Diálogo de un venedor de almanaques y un transeúnte’ i és, com el relat de Giacomo Leopardi en què es basa, petitó i precís com un rellotge de butxaca:

Transeünt: ¿Creu que tindrem un bon any nou?

Venedor: Sí, senyor, per descomptat.

T: ¿Com el que acaba de passar?

V: Més, encara més.

T: ¿Com l’anterior?

V: ¡Més encara, senyor!

T: ¿Com quin? ¿Li agradaria que l’any nou fos com algun dels últims anys?

V: No, senyor, això no m’agradaria...

A aquest comerciant, venedor de temps, se li apaga el gest amb l’última pregunta i a l’obrir la boca, resignat, se li veuen els buits i les seves parpelles, ja per vençudes, cauen un altre parell de mil·límetres.

T: ¿Quina vida voldria? ¿La meva? ¿La d’un príncep? ¿La d’algú altre? ¿No creu que jo, el príncep o qualsevol altre respondríem igual que vostè? ¿Que si haguéssim de repetir el que ja hem viscut, no ens agradaria tornar al passat?

V: Sí, això crec.

T:  Llavors, ¿tornaria enrere si la condició fos aquesta i no una altra?

V: No, senyor, no tornaria.

És clar que el venedor no tornaria. Per dur que sigui aquell hivern, aquell fred i aquell present, aquest home no vol tornar al dia en què va perdre les dents. Ja sap què va passar i quina música sonava i per això prefereix la promesa que conté el calendari. També per això Claudio Magris va recordar aquesta història a ‘Utopía y desencanto’ per parlar de la necessitat de barrejar l’esperança i la descreença si es vol viure sense enganyar-se massa. Per afrontar les catàstrofes, deia, no serveix pensar que tot està perdut: «El desencant és una forma irònica, melancòlica i aguerrida de l’esperança», deia en aquest assaig, i així es comporta el client, que pel seu sadisme sembla una versió mediterrània del fantasma del ‘Conte de Nadal’ de Charles Dickens.

T: ¿Quina vida voldria, llavors?

V: La vida que Déu em donés, sense més condicions.

T: ¿Una vida donada a l’atzar, sense saber res per endavant, de la mateixa manera que no sabem res de l’any nou?

V: Sí, així es.

T: El mateix voldria jo i crec que tots. Això vol dir que la sort va tractar malament a tothom l’any passat i que tots creuen que el mal va ser gran i més greu que el bé que els va tocar en sort. Si la condició per recuperar la vida des de l’inici inclogués el que és dolent i el que és bo, ningú voldria tornar a néixer.

Mentrestant, sonen nadales, un altre venedor fa bombolles de sabó i algú passa amb regals a les mans. Quan miro aquesta escena penso que la pandèmia ens ha portat de cop a la nit de Cap d’Any. Al dia que canviem de calendari més conscients que altres mesos i ens fixem més en les errades comeses i les decisions ajornades. És estrany perquè aquests dies no fa fred, ni hi ha avets, ni criatures al carrer i es demana que tothom tingui salut, però en les altres coses, és semblant: planegem àpats, petons i brindis amb què no celebrarem l’Any Nou, sinó estar vius, és igual el mes, i poder fer el mateix que es fa en els funerals, abraçar la vida i els que queden.

T: L’any que ve la sort ens tractarà bé a tots dos i a tothom i començarà una vida feliç. ¿No és veritat?

V: Espero que sí.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

T: Llavors, doni’m vostè l’almanac més bonic que tingui.

El venedor en tria un amb un barco enorme de tres pals solcant les onades, en moviment, i al donar-li al client, el temps passa a la velocitat de sempre: la gent crida i s’empeny, s’encén el cartell del cine i repiquen les campanes, que es van crear per celebrar casaments o tocar a morts, també per foragitar les plagues i les tempestes. «La vida bonica no és la coneguda, és la que encara no es coneix. No és la vida passada, sinó la futura», diu el transeünt a l’home dels almanacs, que assenteix altre cop, alegre, com si només creient-hi li pogués sortir una dent.