Darrere del teló

Després de dos dies d’intensa polèmica, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, decidia suspendre el projecte de fer un concert col·lectiu des dels balcons de Barcelona, que tenia l’objectiu de celebrar l’actitud de la ciutadania, així com insuflar ànims en la població. Ho feia amb un ‘post’ que feia autocrítica respecte com s’havia desenvolupat la proposta, que havia generat malestar en alguns sectors culturals. L’autocrítica segurament té fonament. Legitima la perplexitat sobre el format i el seu cost final en època de contenció obligada, sobre les presses amb les quals aquest esdeveniment va estar pensat i la manera en què això podia eventualment afectar els mecanismes de contractació, així com sobre la remuneració dels artistes implicats o la idoneïtat de les empreses escollides per dur a terme la producció de l’esdeveniment (i que al final van decidir assumir el cost global, després que el consistori fos criticat per la quantitat total de la despesa prevista).

Molts d’aquests aspectes els han evidenciat tant els artistes implicats com uns quants operadors culturals, i segurament hauran de fer reflexionar els representants de l’ajuntament, amb l’objectiu i l’esperança que serveixi per millorar.

I, no obstant, el gruix de la polèmica que s’ha generat (i que a les xarxes ha derivat en un assetjament i demolició sistemàtics dignes de qualsevol estratega d’extrema dreta), ha tingut a veure només en part amb les raons que s’exposen a dalt. Per als que més han destacat en la duresa de les crítiques, el concert ha sigut només una excusa per a una altra batalla, que ha començat molt abans d’aquesta polèmica, i tampoc s’acabarà aquí. Una batalla que té a veure amb el marc cultural i polític hegemònic que es vol projectar, amb els actors ‘autoritzats’ a generar propostes culturals, i, com no pot ser de cap altra manera, amb els interessos polítics subjacents.

En primer lloc, de la mateixa manera que va passar al seu dia amb la famosa exposició del Born sobre franquisme, o més endavant amb la instal·lació dels carros del súper al Fossar de les Moreres (que havia sigut realitzada per artistes de base), per a la dreta nacionalista i els sectors de la CUP que més han criticat l’esdeveniment, un concert en què s’unien artistes de conviccions polítiques molt diferent pel que fa al tema nacional podia desdibuixar ostentosament el marc de confrontació identitària que s’ha rendibilitzat tan bé els últims deu anys i projectar un altre imaginari. En el cas del Born o del Fossar de les Moreres es va utilitzar una pretesa violació d’espais considerats ‘sagrats’ per atacar sense pietat els qui no participen d’aquest marc, per al manteniment del qual la dimensió simbòlica és fonamental.

En segon lloc, hi ha un tema més concret, però no per això menys important: la cultura ha sigut i és la gran oblidada de les polítiques públiques. Amb l’excepció, justament, de l’Ajuntament de Barcelona, que hi destina el 5% del pressupost, quan la Generalitat només hi destina un míser 1%. Permetre centralitat en una institució liderada per una coalició d’esquerres, que, governant una gran ciutat com Barcelona, rivalitza de manera clara amb la Generalitat en la dinamització de propostes culturals, per al nacionalisme català en el poder des de sempre –ara reconvertit en independentisme intransigent– és viscut com un perill.

La polarització identitària

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Finalment, cal tenir en compte la conjuntura. Ningú sap com s’orientarà la ciutadania després del trauma del coronavirus. Pot ser que la polarització identitària continuï sent un combustible eficient per mantenir hegemonies electorals. Però també pot ser que no, com unes quantes enquestes ja registren en països com Itàlia, on la Lliga de Salvini perd vistosament força. Això a uns quants els pot estar donant mal de ventre i accelerant el polze a l’hora d’escriure fils de Twitter.

Així que serà important que els responsables polítics de l’ajuntament prenguin nota de les crítiques fonamentades. Però l’opinió pública no ha de desconèixer que una part del conflicte està darrere del teló que aquesta vegada no es va aixecar. I té a veure amb si és possible obrir l’horitzó i impugnar una concepció del país tan estreta com funcional als interessos d’uns sectors determinats, que l’han patrimonialitzat durant molt temps.