Estimada Ana, que en pau descansis

Eres la millor. Creu-me. Eres imbatible quan t’enfilaves a la vida. Vas actuar amb una gran fortalesa mental i ens vas donar grans lliçons de punt d’honor i dignitat a totes les persones que et continuem estimant fins que et vas quedar sense forces.

El dia que et vaig visitar vaig saber tot just veure’t que tu sabies que t’anaves a morir després de tres anys de combat diari contra un càncer mortífer. Vaig gravar mitja hora de la nostra conversa sense que te n’adonessis o això em va semblar. Volia que la teva dolça veu em servís de sonall per relativitzar el dolor de veure el teu cos consumit per «aquest monstre que et va menjant sense pietat», tal com tu mateixa ho vas definir.

Va ser molt dur veure’t tan deteriorada i adolorida, postrada al llit amb dificultats per moure’t, i sentir que estaves farta de lluitar perquè «pateixes tant que al final del dia et preguntes si no és millor que arribi la mort quan ja no hi ha solució», tot i que un segon després rectificaves i asseguraves que «jo no vull morir i continuaré lluitant per la recuperació miraculosa».

Vaig plorar per dins a punt d’ensorrar-me. Hauria volgut abraçar-te, besar-te, acariciar-te, passar els meus dits per les teves parts més afectades per calmar-te tot aquest dolor injust que senties. «És com si fos en un atzucac, saps. Si no em recupero físicament no em poden posar la químio, i sense, mira com estic», em vas dir assenyalant-te uns braços de filferro.

El documental

Vam parlar dels teus plans de futur, del documental que estaves fent amb Beatriz Lecumberri als territoris ocupats, de la cantant palestina del conservatori de Ramal·lah que us anava a deixar la música per a la banda sonora. No vas parar de treballar fins al final de la teva vida. «Sempre estem enganxats com si necessitéssim la feina intravenosa», et vaig comentar. «Exacte, com el sèrum», em vas respondre.

Estaves preocupada per veure plorar la teva mare i la teva germana Amaya, tot i que vas reconèixer que «també ets molt ploranera». Em vas demanar l’oxigen perquè millorava la teva respiració. «Mai m’havies vist així, sense cabell», em vas comentar. «No m’importa. He vist...», et vaig respondre i tu vas acabar la frase: «Persones en pitjor situació». «Amb tu no sento conflicte que vegis com estic. Amb altres persones no tinc miraments perquè així m’ho han recomanat», vas puntualitzar.

Trobada a Sarajevo

Encara recordo la nostra primera trobada a Sarajevo el juny de 1997. La dolça joveneta corpresa del veterà periodista que havia vist en directe la destrucció dels ponts de convivència entre les comunitats sota una letal pluja de projectils diaris i la seva collita execrable de terror.

Havies arribat a la capital bosniana atreta per la llegenda de la ciutat assetjada, però aviat vaig percebre que tu no eres com els altres. Que rere aquesta careta d’àngel hi havia una dona amb les idees molt clares i amb ganes de treballar molt i queixar-se poc.

Eren temps de silenci en una Bòsnia i Hercegovina exhausta després de tres anys i mig d’una brutal guerra i tu arribaves per documentar el que a ningú li interessa: el llarg procés de pacificació que continua pendent.

Ja xampurrejaves serbocroat i em vas acompanyar a conèixer el nen Adis Smajic, que havia sigut ferit un any abans per una explosió d’una mina. Em va sorprendre, malgrat la teva joventut, la serietat i el compromís amb què t’implicaves en tots els projectes en què ja participaves.

Rigor professional i valentia

Eres, com jo, llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) el 1995, eres l’actual corresponsal ‘freelance’ a Jerusalem per a El Periódico de Catalunya des del 2011, i des del 2014 també treballaves per al servei castellà de l’agència russa Sputnik, vas cobrir amb gran rigor i valentia les guerres de 2012 i 2014 a Gaza, així com diferents esdeveniments a diversos països de l’Orient Mitjà durant les primaveres àrabs i la crisi del refugiats del Mediterrani. La primera dècada del segle XXI vas treballar a la secció Internacional del diari Avui i vas realitzar cobertures a Sèrbia, Kosovo, l’Iran i l’Iraq.

Tot i que vam coincidir diverses vegades a Bòsnia i Hercegovina, em vaig adonar que havies madurat molt a l’Iraq quan vam treballar junts durant setmanes i vam recórrer el sud del país a la recerca d’històries després de la caiguda de Sadam Hussein. Eres capaç de treballar sense parar durant jornades maratonianes i aportaves sempre a les teves cròniques angles que d’altres no captàvem.

Generositat infinita

Hi ha una anècdota que destaca la teva generositat. El 6 de maig del 2003 vam visitar amb Guillermo Altares l’hospital de Nasiriya. Un oficial de marines ens va recordar que era famós perquè allà havia sigut rescatada ferida la soldada Jessica Lynch i les restes de 10 soldats nord-americans morts en combat. El Pentàgon havia presentat aquest rescat com a heroic i felicitat els seus comandos públicament per sacrificar-se per «la nova heroïna d’Amèrica».

Vas ser tu la que et vas adonar que el relat oficial estava completament manipulat i, en comptes de guardar-te la història per a tu, ens vas convidar a Guillermo i a mi a afegir-nos a la investigació. En unes hores vam poder parlar amb desenes de testimonis que ens van assegurar que «el rescat de la soldada Lynch no va tenir res d’heroic», tal com vaig titular la meva crònica a ‘Heraldo de Aragón’ i Cadena SER.

Vam descobrir que els comandos van entrar a l’hospital sense fer un sol tret, que Jessica Lynch havia sigut tractada amb gran delicadesa pel personal mèdic i que els soldats nord-americans morts havien sigut enterrats amb gran respecte.

Sense la teva perspicàcia mai hauríem aconseguit una història exclusiva i descobert un dels fraus més grans d’aquella guerra. Un conegut mitjà nord-americà va donar la notícia de totes aquestes mentides 10 dies després que nosaltres tres publiquéssim el muntatge en els mitjans amb què treballàvem.

En cap moment vas plantejar que era una història exclusiva teva tot i que tenies tot el dret a fer-ho, i la vas compartir amb dos companys de viatge. Després et vas haver de barallar amb el teu diari perquè et donessin l’espai lògic. Però això és una altra història. L’altra persona present va necessitar hores de negociació perquè el seu redactor en cap acceptés que la història era veritable. Assegurava el cap, famós per les seves plantes enfiladisses ideològiques, que els nord-americans no eren capaços de fabricar una mentida (¡que graciós!) com aquesta.

Guardons merescuts

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Vas quedar finalista l’any passat al premi Cirilo Rodríguez, el més important de la premsa espanyola per a periodistes especialitzats en cobertures internacionals. Vas guanyar aquest any el prestigiós Julio Anguita Parrado, que no vas poder rebre el 7 d’abril per culpa de l’estat d’alarma. Als teus 48 anys, en plena joventut laboral, en l’etapa més dolça de la teva gran carrera periodística, te’n vas per sempre.

 T’has guanyat a pols el descans etern. Sempre t’estimaré, estimada Ana