Un bloc de notes i una càmera de fotos

No escriuré un obituari de mort. Escriuré un text de vida. Al cap i a la fi, si alguna cosa irradiava Ana Alba, companya, col·lega, amiga, era justament això, vida. En tot moment i fins al final.

En periodisme, aquesta ànsia de vida es vestia de vocació i empatia. L’Ana Alba periodista buscava l’excel·lència en totes les facetes de la professió: formació, cultura del treball, tractament de les fonts, respecte a les regles escrites i no escrites d’aquest ofici. Les cròniques d’Ana eren sòlides i rigoroses, prudents i alhora contundents. No hi havia adjectius superflus, extravagàncies per a la galeria, ni titulars que no fossin inatacables. Provaven d’explicar el que succeïa, no pretenien ser equidistants. Però, a més, els seus textos tenien un plus d’humanitat, una dosi d’empatia, que els diferenciaven. Un periodista, quan informa en zones de conflicte com els Balcans, l’Iraq o els territoris palestins ocupats, pot pensar en la versió oficial de la història que té davant seu o en els protagonistes d’aquesta història, en moltes ocasions, dramàtica. La crònica no és la mateixa si el focus el poses en les persones. Perquè les persones tenen nom i cognom, somnis i traumes, que no caben als clixés i les rodes de premsa. Les seves vivències no poden resumir-se en eufemismes i ‘talking points’, el seu sofriment sovint camina descalç, vesteix parracs i transita entre runa. Les cròniques d’Ana solien ser, a més de tècnicament excel·lents, empàtiques. Amb ànima. Centrades en les persones. Per això els seus propis companys van reconèixer l’Ana amb els premis més prestigiosos de la professió. I, el que és més important, amb un respecte generalitzat.

Llàgrimes a Jerusalem

Ahir, a Jerusalem es plorava l’adeu de l’Ana com a Barcelona. Jerusalem atrapa els periodistes, una vegada s’ha viscut i treballat allà és molt difícil no tornar-hi una vegada i una altra, físicament o mentalment. La casba d’Hebron. La platja de Gaza. La ‘muqataa’ de Ramal·lah. La terrassa de la Cinemateca. El mur a Betlem. El passeig marítim de Tel-Aviv. El peix a Acre. La fruita de Jericó. La solemnitat de Yad va-Xem. El tumult del carrer Saladí. Els cafès del carrer Jaffa. La terrassa de l’YMCA. Els carrers de la Ciutat Vella. La cacofonia de campanes, pregàries i cants del capvespre del sàbat a la Via Dolorosa.

Jerusalem és una plaça dura en la qual torejar, moltes pressions, molt soroll, una narrativa oficial aclaparadora, massa cinisme, tanta frustració. Potser per això en les últimes dues dècades han passat per allà alguns dels millors periodistes que la tribu del periodisme internacional espanyol ha sigut capaç de generar. Periodistes de tot tipus i condició, que millor i pitjor han (hem) explicat el conflicte per excel·lència des de tots els punts de vista possibles. Entre tants noms insignes, el d’Ana Alba brilla amb llum pròpia justament per l’empatia i professionalitat de la seva mirada. Perquè el conflicte palestino-israelià, com tots, es pot explicar des dels passadissos del poder, les fonts anònimes, els comunicats oficials i sota el sol que més escalfa. O al contrari es pot explicar amb les botes posades, des de pobles que només apareixen en mapes de paper, passant ‘check points’ i zones de ningú, conduint durant hores per turons plens d’oliveres, entrant amb permís en cases alienes, preguntant i, sobretot, escoltant. Els cínics diuen allò que no deixis que la realitat t’espatlli un bon titular. Els bons periodistes, com l’Ana, no permeten que un suposat bon titular els espatlli la possibilitat d’entendre la realitat. I explicar-la. Se’n diu ‘vocació’. I és un passió que, en l’Ana, era captivadora.

Avui, en aquests moments, hi ha algun periodista a Jerusalem que agafa el cotxe, un mapa, un bloc de notes, una càmera, el passaport, el carnet de premsa i es disposa a parlar amb la gent per explicar el que passa. Com tantes vegades va fer l’Ana. Com ja no podrà tornar a fer. La trobarem molt a faltar, també per les seves cròniques.

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

Però això no pretenia ser un obituari de mort. Als amics ens queden els records i, als de l’ofici, l’hemeroteca. No és consol, és tan sols un pàl·lid reflex.

Que la terra et sigui lleu, periodista.