Diu una amiga

Una amiga meva diu que la vellesa és saber que hi ha una sèrie de coses que ja no et succeiran. Anem canviant i un dia descobreixes que hi ha coses impossibles, no només en el teu aspecte exterior, sinó més greu encara, en la teva petita i fràgil armadura interior. Si això fos veritat, aquests dies se’ns hauria empetitit l’horitzó. No només perquè es trenqui la realitat sinó perquè, als que no ens hem mort, ens poden destruir la possibilitat d’un futur, d’uns somnis que fins ara romanien màgicament intactes.

La meva discussió amb ella sempre és la de l’optimisme creatiu contra el pessimisme temorós i fosc. Tots sabem que de sobte pot caure un raig d’esperança, però aquesta vegada ha caigut una tempesta assassina. El confinament ha vingut d’una gran i imprevisible tempesta. Ni sospitàvem que ens pogués succeir i menys a l’edat que tenim. La gent que té més de 70 anys, de sobte està mal mirada, resulta sospitosa. Alguna cosa devem haver fet.  Només per l’edat, ja resultem culpables. I de ni més ni menys que d’assassinat.

Això s’emporta moltes de les nostres il·lusions, les que vam tenir i les que tenim. Perquè la gent gran mai hem deixat de treballar, de créixer i tampoc de tenir projectes, il·lusions, amics, i iniciativa. Continuem pensant, creant, rient. Encara ens atrevim a creure en els somnis, de vegades més o menys forassenyats, però sempre vitals i optimistes. No fa falta dir que hem continuat disfrutant de l’amor i del sexe al mateix temps que acudíem a les nostres feines i cuidàvem els nostres nets. Cadascú al seu ritme. Algunes vegades exagerat.

És difícil convèncer la meva amiga que tornaran aquells temps. Perquè el confinament ens ha fet pensar molt. Com si fos una frontera per a una generació, una ratlla que no sembla que permetran que saltem. Fins ara podies ser una persona que sorties al matí a la teva feina, encara la mantenies, cultivaves les teves aficions, cada setmana et trobaves amb amics, els divendres no perdonaves el cine ni els diumenges deixaves de cuinar per a la família o cuidar els nets. Però de sobte t’han posat un marc, una paret que has de pujar ara mateix. Hi ha persones que et miren amb por perquè ets vella. Tot i que tu no ho vegis, és la mirada dels altres la que et condemna. Perquè darrere del que sabem ens pesa la incògnita del que ve i del futur dels joves.

Vam viure en el seu dia la desaparició de la dictadura, vam lluitar per això, ens vam enamorar com bojos, vam treballar i vam estudiar fins a l’alba... Nosaltres no ens n’hem oblidat. Però igualment som sospitosos.

La meva amiga, que és una mica pesada, diu que això de l’amor ja ni de broma.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Continuo pensant que qui ha sabut disfrutar dels grans i petits plaers de la vida ho continuarà fent. No és qüestió de diners sinó de cap. Perquè estimar, i fer-ho bé, és també una conquesta. Han sigut molts anys de pràctica. I el que hem disfrutat en la vida ja no ens ho traurà ningú.

Que ho sapigueu.