Posar etiquetes
¿Generació què?
No sé fins a quin punt els gustos i actituds suposadament característics inconfusibles d'una determinada generació no són en realitat fruit de l'estímul del mateix mercat més que una expressió espontània
zentauroepp41675360 barcelona 19 01 2018 economia tema sobre millennials y consu180609180016 /
No trigarem a sentir parlar de generació Covid-19 o generació Coronavirus, els fills de la pandèmia, els nens que van viure aquesta crisi. M’estranya que el terme no hagi aparegut ja. Ens diran que són així o aixà pel fet d’haver viscut aquesta experiència particular i tots farem que sí amb el cap sigui quina sigui l’arenga pseudopsicològica que ens endinyin. Ens empassarem una definició general que englobarà per igual els nens que han passat el confinament menjant pizza durant dos mesos en pisos minúsculs on intentaven esbrinar amb la poca cobertura d’un mòbil obsolet els deures que havien de fer que els nens que el viuen jugant en espaiosos jardins de segones residències airejades mentre els seus pares encarreguen online les més variades exquisideses.
No sé qui es dedica a inventar i estendre l’ús d’aquesta mena d’expressions, qui posa nom a les diferent tongades d’ésser humans que habiten el món occidental. Perquè aquesta és un pràctica d’aquesta banda del planeta, en altres civilitzacions i cultures aquest costum tan popular no s’estila: ets un nen i després un home i el pas d’una etapa a l’altra suposa un trànsit limitat en el temps, no una institució com la que regeix aquí, l’adolescència, que s’allarga i s’allarga i sembla el passaport per tenir la tonteria al damunt durant anys.
Les èpoques en les que et toca viure marquen, és cert: no és el mateix néixer en democràcia que haver-ho fet en la dictadura o en la guerra. Però les generacions que ens han anat definit en les últimes dècades no tenen a veure amb esdeveniments històrics. Ens les pinten pel tipus d’actituds vitals i els gustos. Sobretot pels gustos musicals, televisius, literaris i en el vestir. És a dir: són generacions de consumidors perquè s’estableixen en base al que compra una immensa majoria sense atendre a particularitats. Tant és que en la intimitat de la teva habitació escoltessis una vegada i una altra 'Las cuatro y diez' d’Aute fins a carregar-te la cinta de casset o et xutessis en vena les 'Cartes a un jove poeta' de Rilke. Si vas néixer entre mitjans dels seixantes i finals del setantes et tocava cantar a viva veu “Viola’m, amic meu” amorrant-te al micro com Kurt Cobain i si per alguna estranya raó duies un llibre al damunt, per força havia de ser 'American psycho' o 'Historias del Kronen'. Si eren altres autors i altres músiques els que omplien les teves nits d’insomni, millor que no ho diguessis a ningú si no volies ser classificada automàticament en el grup dels “rars”.
Actituts desmenjades
Per això no sé fins a quin punt els gustos i actituds suposadament característiques inconfusibles d’una determinada generació no són en realitat fruit de l’estímul del propi mercat més que una expressió espontània. Poden arribar a ser tan homogenis els trets que defineixen tota la població de la mateixa edat a banda i banda de l’Atlàntic Nord? He pensat en tot això després de llegir l’entrevista de la Idoya Noain a Bret Easton Ellis en aquest diari. Per any de naixement m’hagués tocat estar sota la influència de la Generació X però en el seu moment no em vaig sentir gens interpel·lada per aquest fenomen. A l’institut recordo l’entusiasme que generaven les actituds desmenjades (valgui el contrasentit), el passotisme, la rebel·lió sense causa, el no creure en res, que combinava molt bé amb els texans estripats i les camises de franel·la amb els punys penjant, el cabell enganxat a la cara i una eterna expressió de fàstic. Era així com havíem de ser? Autèntics Zombies, com ens cantava la Dolores O’Riordan? A hores d’ara encara no he aconseguit desxifrar què era exactament aquella cultura.
De malestar n’hi havia, és clar, el malestar de les drogues i la sida i l’atur i la falta d’expectatives però aquesta realitat la patien molt especialment uns determinats estrats socials (els que ara es nodreixen de menjar escombraria i són víctimes d’una nova epidèmia: la de la obesitat per raons econòmiques). El buit existencial al meu barri l’expressaven els crits pel mono dels meus veïns drogoaddictes i la tristesa desolada al fons dels ulls de les seves mares. Que algú els anés amb posat grunge, a aquelles mares, heroiques resistents dels marges.
I és que quan ets realment conscient de les condicions adverses en les que t’ha tocat viure, determinades per la procedència dels teus pares o el teu codi postal, el que et surt no és el posat desmenjat. I si et surt de manera honesta com a actitud contestatària no canvies de vestimenta la temporada següent quant tots ens vam convertir en californians del 90210.
