La Unió Europea, una realitat

Una de les activitats que més hem repetit els espanyols durant els primers dies del que el president Sánchez ha batejat com a «nova normalitat», és la consulta gairebé obsessiva de notícies. Hem passat hores davant la pantalla pendents de les xifres d’infectats i morts, de l’estat del material sanitari que semblava no arribar mai, i de com es resistia la maleïda corba.

Durant aquell temps, una de les notícies que ens van sorprendre va ser la de comprovar com gestionaven aquesta crisi alguns països veïns. Vèiem amb certa sorpresa i incredulitat que en alguns països del nostre entorn les mesures de confinament van ser, des del primer moment, significativament menys restrictives. Així, hem pogut veure com als Països Baixos, per exemple, es permetia l’exercici a l’aire lliure, una activitat que fa poc que hem pogut tornar a disfrutar els espanyols.

Davant d’aquesta situació, força ciutadans de la Unió Europea, especialment espanyols i italians, que som els qui continuem patint les mesures de confinament més dures, van posar el crit al cel sorpresos que la Unió Europea permetés que cada país adoptés una política diferent pel que fa a la lluita contra la Covid-19.

En el fons, el que sorprenia era el fet que davant d’una crisi que s’ha revelat sens dubte global, i dins del si de la Unió Europea, continuessin sent els Estats els que, en ple exercici de la seva sobirania nacional, establissin les mesures que consideressin oportunes per fer front a la pandèmia sense coordinació aparent. Aquesta estranya sensació davant de l’exercici sobirà de competències no cedides a la Unió només posa en evidència que la idea de la Unió Europea ideada per Monnet, Schuman i companyia, és ja una realitat, no només en el pla pràctic i institucional, sinó molt especialment en el marc mental dels ciutadans de la Unió.   

En les seves memòries, una lectura més que recomanable en aquesta època de creixent nacional populisme antieuropeu en què la Unió necessitarà qui la defensi, Monnet explicava que els grans reptes a què s’enfrontarien les nacions revelarien que la mera cooperació entre països és insuficient en un món global. Aquest home, avançat al seu temps i perfecte desconegut al nostre país, entenia que la coordinació i cooperació que durant tant temps havien sigut pràcticament les úniques vies d’acció conjunta entre nacions eren una manera primària de relacionar-se i que, per la naturalesa dels fenòmens econòmics i socials que modelarien el món a partir del segle XX, resultarien, sens dubte, inadequats.

Com a conseqüència d’aquest caràcter decididament resolutiu i pragmàtic, va desenvolupar, al costat d’altres genis del seu temps, el denominat mètode comunitari. Aquest mètode es concebia com una forma elevada i disruptiva de cooperació i consistia en la cessió progressiva de potestats per part dels Estats a entitats supranacionals denominades comunitats.

El repte principal al qual es van enfrontar els qui veien en les comunitats el primer pas per a creació d’aquest somni, la Unió Europea, fet avui realitat, era el marc mental dels ciutadans i líders polítics del seu temps, que veien en la cessió de potestats a una entitat supranacional poc més que un delicte d’alta traïció. «Les dificultats a què s’enfronta la integració europea són primera i principalment de naturalesa psicològica», deia Schuman. No obstant, aquest canvi de paradigma, que consistia a entendre que la prosperitat d’Europa en un món cada vegada més global només era possible mitjançant la fusió de part de la seva sobirania en institucions capaces d’adoptar l’interès comú europeu com a brúixola de l’acció política, era condició sine qua non per a l’èxit d’un projecte tan ambiciós.

Finalment, aquest conjunt de grans personalitats a qui denominem pares fundadors de la Unió Europea, van aconseguir convèncer i Europa es va convertir en una realitat. Fins al punt que, ara que els països de la Unió comencen a prendre decisions davant la pandèmia de manera unilateral, cosa que antany era una realitat inqüestionada –és a dir, que els països decidissin les seves polítiques exclusivament des de l’òptica dels interessos nacionals–, ens sembla un anacronisme estrany i impropi del nostre temps.

Sens dubte, és un èxit que s’ha de posar en relleu el fet que, al vell continent, en un període tan curt com el que ha intervingut entre la creació de les primeres comunitats europees i avui, s’hagi assentat de manera tan decidida en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans de la Unió la idea que el marc d’actuació davant els problemes que ens fuetegen ha de ser l’Europeu, no el nacional.

No obstant, en un 9 de maig com aquest i el 70 aniversari de la declaració Schuman, no hem de caure en la pròpia complaença i hem de ser conscients de la posició en què es troba la Unió i dels reptes, tant interns com externs, a què s’enfronta.

Ens trobem en una època d’enormes desafiaments. La crisi econòmica i social que seguirà a l’actual crisi sanitària, el paper secundari d’Europa en el món i en les seves relacions amb la Xina i amb els EUA, l’auge de l’euroescepticisme i el retrocés dels valors democràtics en alguns països de la Unió Europea, són sens dubte alguns d’aquests reptes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Davant d’aquesta situació d’incertesa i por, els ciutadans miraran cap a Europa i les seves institucions a la recerca de solucions. I Europa haurà d’estar a l’altura.

En aquesta dilema, en el qual sembla que els únics camins són EURexit o consolidació del projecte Europeu, serà la capacitat de donar resposta als reptes que té per davant i, en definitiva, de ser una eina que millori la vida dels ciutadans, el que determinarà en última instància l’èxit o fracàs de la Unió.