Investigació, crítica i consens científic

Aquesta publicació va ser la culminació de molts anys de discussions amb bona part de la comunitat científica i, especialment, amb un altre dels grans físics del segle XX, Niels Bohr. L’article del ‘New York Times’ és una bona mostra de la importància i transcendència que va arribar a tenir aquest debat científic. Einstein no dubtava de la validesa de la teoria, simplement no creia que fos la definitiva. Malgrat les discrepàncies, ja llavors hi havia un ampli consens sobre la teoria quàntica per part de la comunitat científica. Aquest consens es va anar aconseguint a poc a poc a mesura que la teoria anava explicant i predient el comportament de la naturalesa a escales molt petites.

Sense estudis concloents

Avui, la pandèmia causada per la Covid-19 ens dona diàriament exemples del debat científic, un debat en el qual, en alguns temes, encara no hi ha consens i això és degut bàsicament al fet que estem acompanyant la investigació en temps real. No sabem, per exemple, fins quan durarà la immunitat una vegada passada la malaltia. No ho sabem perquè encara no tenim les dades, hi ha informació de casos puntuals, però no hi ha estudis concloents. Sense aquests estudis no hi haurà consens. L’exposició diària de molts dels nostres millors investigadors en els mitjans de comunicació ha fet que en alguns moments la informació hagi semblat contradictòria, però cal contextualitzar-la en el temps. Fa un mes sabíem molt menys del Covid-19 que avui, la quantitat d’informació científica que s’està generant és enorme i el pròxim mes sabrem moltes més coses i hi haurà més consens en molts temes.

El consens científic no forma part del mètode que els investigadors utilitzen en la seva feina. El consens és una de les conseqüències del mètode. La crítica forma part del dia a dia d’un científic. La primera, l’autocrítica. Tan aviat com s’obté un resultat, especialment si és rellevant o sorprenent, cal preguntar-se on ens hem pogut equivocar. Quan l’equip ho ha repassat tot i creu que sí, que els resultats són correctes, habitualment, s’envien a algun col·lega de confiança perquè doni la seva opinió. Després, es redacta un article científic que s’envia a una revista especialitzada en l’àrea en la qual s’investiga. L’editor rep l’article, ho llegeix i si creu que és adequat per a la revista l’envia a dos o tres revisors. 

El treball dels revisors

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els revisors són altres científics de la comunitat, també especialistes en el tema, que realitzen una lectura molt crítica del treball. L’editor s’encarrega que aquest procés sigui a cegues, és a dir, ni els autors saben qui són els revisors, ni els revisors saben qui són els autors. A més de buscar possibles errors, els revisors també verifiquen la reproducibilitat dels experiments, és a dir, si els experiments que es fan els podran reproduir altres grups als seus laboratoris i, així, contrastar i verificar que el que s’ha obtingut és correcte. Els revisors poden rebutjar l’article (una cosa molt habitual) o demanar més claredat en alguna explicació, fer revisar alguna anàlisi concreta o, fins i tot, ampliar algun experiment. Passat aquest procés, l’article es publica i la comunitat científica ja té accés a aquest coneixement que, òbviament, també podrà criticar o utilitzar per a l’avanç de la ciència.

Pocs professionals són tan crítics amb ells mateixos i els seus companys com els científics. Els arguments de crítica són sempre de base científica i no hi ha lloc per a d’altres. En aquesta pandèmia, els polítics s’envolten de científics i, sorprenentment, de militars per assessorar-se. Esperem que no es confonguin els papers, de vegades pot semblar que la disciplina castrense s’encomani als assessors científics i que aquests últims actuïn amb altres criteris i no amb els seus. I si és així, estaria bé que s’expliqués, clarament, quin és el criteri científic i quin el polític quan es prenen decisions on hi ha vides en joc.