No grata

L’alcalde de Sant Andreu de la Barca ha declarat ‘persona no grata’ la consellera de Salut, Alba Vergés. És l’únic municipi d’Espanya que ha pres una iniciativa d’aquest tipus, en temps de pandèmia. Per si fos poc, Vergés fins i tot ha sigut objecte d’una querella criminal (rebutjada pel jutjat) a compte d’una discrepància logística en la seva gestió.  

No cal dir que Vergés no l’han agafat conduint borratxa en ple confinament. Ni intentant mossegar els agents que la multaven. Tampoc s’ha vantat públicament de beneficiar arbitràriament un municipi del seu mateix partit a compte de la lluita contra la Covid-19. Tampoc és Billy el Niño, que se n’ha anat d’aquest món sortint-ne impune, amb paga vitalícia fins a l’últim dels seus dies malgrat un Pablo Iglesias compungit que va sortir a demanar disculpes per tan impune malifeta. Ni tampoc compta en el seu historial amb condemna ni cap procés per corrupció.

Doncs no. Resulta que Vergés, com el ministre Salvador Illa, es troben en una tessitura molt delicada, havent de prendre decisions complexes davant d’una situació per a la qual ningú estava preparat. Vergés va topar amb un alcalde que volia muntar un hospital de campanya, al ras, amb l’ajuda de la Guàrdia Civil, amb forta presència a la localitat. Els tècnics que assessoraven Vergés van desaconsellar la proposta que van considerar inoportuna i ineficient. Ja va succeir a Sabadell, on finalment hi va haver disculpes per part de l’ajuntament, que va acabar per assumir cortesament la decisió de Salut. De savis és rectificar.

Això d’Illa és més espinós. Tot i que no l’hagin declarat ‘persona no grata’. Poc es podia imaginar el del PSC, quan va assumir aquest ministeri ‘maría’, que tindria un problema com el que li ha caigut a compte de la Covid-19. Això de ‘maría’ és l’expressió amb la qual Pablo Iglesias va despatxar al seu dia l’oferta ministerial de Pedro Sánchez, cosa que va fer que es repetissin les eleccions. Iglesias va considerar la proposta humiliant. Va afegir que era un ministeri buit de competències i que portava 40 anys així. Per això, també per això, va ser xocant la decisió del Govern espanyol de recentralitzar les competències. En el Ministeri de Sanitat no hi havia cap tipus d’experiència ni present, ni pretèrita. No ja per gestionar una crisi d’aquest calat, tampoc per a un xarampió. Potser això expliqui algun dels errors comesos, com compres de material defectuós.

Una altra cosa és la gestió política de l’assumpte i de la necessitat de ponderar criteris, sanitaris i econòmics en la seva justa mesura, cosa que no era gens fàcil. Allà Sánchez ha hagut de bregar amb tota mena de pressions, amb aquells que exigien un confinament més sever o els que després exigien accelerar el desconfinament. No era tasca fàcil. Sovint desagraïda. I sempre subjecta a crítiques. Algunes de ferotges i injustes. Fins i tot mesquines. D’altres, mesurades.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La presidenta de la Comunitat de Madrid, entre d’altres, s’ha distingit en la crítica. No sempre per bé. De fet, alguns dels pitjors fracassos d’aquesta crisi porten la seva firma. Encara no s’ha assabentat que en boca tancada no entren mosques. Allò de la popular Ayuso contrasta amb la diligència i bones maneres de l’alcalde de Madrid, del mateix partit. La qual cosa prova que hi ha persones de tot signe i condició a tots els fronts.

Ayuso, com a bona part de la dretona, paga Sánchez amb la mateixa moneda amb la qual l’alcalde de Sant Andreu de la Barca ha colpejat Vergés. N’haurien de prendre nota alguns, evitant actuar a imatge i semblança d’allò que pateixen i repudien en altres latituds. Mai facis el que no vols que et facin a tu.