La blasfèmia de Cercas

Cercas explicava quines coses l’han canviat com a persona i com a escriptor en els últims anys. El text mostrava amb claredat els matisos del diàleg, però ves-te’n tu amb matisos a la Santa Inquisició. A l’infern de cap, previ pas pel poltre digital.

L’anàlisi del que va dir Cercas no és rellevant. Ni tan sols importa si estàs d’acord o no amb ell: totes les desgràcies dolen a la seva manera. L’escriptor referia un sentiment íntim, el seu, del qual és propietari inalienable. El fet veritablement significatiu és que aquesta o altres opinions siguin objecte d’assetjament sistemàtic. El procediment és sempre el mateix: els protegits policies habituals de la Fe Única i Veritable assenyalen el blasfem i una gossada digital independentista s’abat sobre ell.

Intimidació cultural

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Cercas no és el primer ni serà l’últim. Abans que ell van ser insultats, assetjats o boicotejats el director teatral Joan Ollé (2019), els autors de l’exposició del 2017 al Fossar de les Moreres, els escriptors Javier Pérez Andújar (2016) i Elvira Lindo (2006), i l’actriu Carmen Machi (2012). L’aparell d’intimidació cultural està sempre ben greixat. Un indicador de pèssima salut social.

Pots tancar els ulls o mirar cap a un altre costat. Pots tapar-te les orelles o posar a tot volum els Rolling Stones. ¡Més alt! Sympathy for the devil. ¡Més! But what’s puzzling you / is the nature of my game... Pots entregar-te a un son narcòtic. És igual el que facis, al despertar la realitat continuarà allà, com el dinosaure de Monterroso. Catalunya té una fractura social de la fondària de la falla de San Andrés. Una fractura que nega sempre l’independentisme.