Al contraatac
L'últim ball
zentauroepp53157983 deportes imagen del documental sobre michael jordan the last200419124952
La setmana passada amb prou feines sabia qui era Michael Jordan. Em sonava, és clar, recordava vagament alguna cosa d’unes vambes i el frenesí amb què el meu germà, quan anàvem a Nova York, intentava aconseguir entrades amb mesos d’antelació per anar a veure algun partit de bàsquet al Madison Square Garden.
Hi anava sol, per descomptat, a la resta de la família ni se’ns ocorria per un segon que valgués la pena sacrificar una nit a Nova York per anar a un esdeveniment esportiu (però creuar la ciutat fins a un barri recòndit per anar a veure un ‘Hort dels cirerers’ interpretat per una companyia de sordmuts tailandesos ens semblava perfecte i el millor pla del món). He necessitat més de vint anys per entendre-ho. Perdona, germà.
Fa uns dies em vaig posar a veure el documental ‘El último baile’. La sèrie narra la temporada 1997-1998 dels Chicago Bulls de l’NBA. Si bé la figura central és Michael Jordan, al seu voltant es congreguen una sèrie de personatges extraordinaris: Scottie Pippen, amb qui va formar una de les parelles esportives més increïbles de la història (ho dic jo, la gran experta en bàsquet), Phil Jackson, l’entrenador, i Dennis Rodman, entre d’altres.
Un només necessita veure uns minuts d’un partit dels Bulls d’aquella època per entendre que el que feien Jordan, Pippen i Rodman era meravellós (de la mateixa manera que un només necessita veure una carrera de Bolt per adonar-se que l’animal més bonic del món era ell, no Ava Gardner).
De tots, el més fascinant és Dennis Rodman. El nen abandonat pel seu pare, malaltissament tímid, predestinat a una vida de delinqüència i de marginalitat que es converteix en un cigne, rebel, provocador i guillat, adorat per les dones i aclamat per la resta del món. Un paio (com passa amb l’esport, gairebé mai amb la literatura) amb més talent que intel·ligència.
Si en aquests temps foscos troben a faltar els esdeveniments esportius (i la literatura), i si tenen ganes de veure una cosa gairebé tan bona com ‘L’hort dels cirerers’ interpretat per un grup de tailandesos sordmuts, no es perdin ‘El último baile’.