Barcelona, turisme i Covid-19
Sols a la ciutat
Tindrem Barcelona només per a nosaltres. Però serà una ciutat més trista i empobrida
Una mujer camina por el paseo marítimo de Barcelona, el 6 de mayo. /
No m’hauria imaginat mai que el trobaria a faltar, ni aquest ni cap altre. Però cada nit quan sortia tard de la feina i anava a buscar el metro, l’hotel era l’únic lloc obert i amb presència humana. Al 22@, al barri del Poblenou de Barcelona, quan tanquen les oficines no queda ni una ànima. No hi ha veïns i els recorreguts que durant el dia fan oficinistes de diferents nacionalitats a la nit es converteixen en fantasmagòrics. Em reconfortava saber que allà hi havia gent. Sempre tafanejava a través del vidre qui sopava al menjador i imaginava què els hauria portat a Barcelona. Tot i que algun dia també havia llançat alguna mala mirada cap aquella façana brillant, d’on sortien turistes despistats que se’m creuaven i que anaven vestits com si estiguessin a primera línia de mar.
L’hotel sempre estava obert, cada dia de l’any, fins ara. Per això impressiona veure’ls tan buits. Aquesta és una de les imatges que més m’ha impactat de l’estat d’alarma. Els hotels tancats. I no només tancats, gairebé tapiats com si s’estiguessin preparant per afrontar actes de pillatge. Precintes hermètics, vidrieres protegides, balcons amb les persianes abaixades. Imagino l’últim turista que hi va ser. Aquest estiu no n’hi haurà cap. Ho deia el primer tinent d’alcalde, Jaume Collboni, «millor que ho assumim, anem a un estiu sense turistes estrangers a Barcelona». Passem del 100 al 0, és una situació insòlita. Així que com aquells nens que es queden per primera vegada sols a casa, haurem de pensar què farem aquest estiu. Tindrem tota la ciutat per a nosaltres. Sols a casa, o sols a la ciutat.
La primera idea que em passa pel cap és il·lusionant, optimista i poc real. M’imagino la possibilitat de caminar pels carrers del centre a poc a poc, sense aglomeracions, sense esquivar cap visitant. Quedar amb els amics a la Rambla per fer una cervesa, preus raonables a tot arreu, tombar-nos a la platja respectant la distància de seguretat, respirar, res de guiris conduint tota mena d’artefactes per les voreres, res de soroll, ni d’apartaments turístics molestos, cap problema de seguretat. Entrar a la Sagrada Família només perquè hi passaves per davant i vols refrescar-te una mica, estar sol al Turó de la Rovira o al parc Güell. Fins i tot m’imagino una ciutat menys calorosa, menys sufocant i menys aclaparadora. No pinta malament, seria fantàstic si fos real. Els estius a Barcelona poden ser molt durs. És el moment en què els barcelonins fugim i odiem més nostra ciutat. Quan la notem menys nostra, ens en sentim exclosos i pensem que Barcelona, a l’estiu, és més dels que la venen a disfrutar que no dels que hi viuen tot l’any.
Aquest estiu serà tota nostra, no l’haurem de compartir pràcticament amb ningú, però no tindrem una ciutat idíl·lica. Jo no trobaré a faltar els turistes però molta gent sí. Ens agradi o no, l’economia de moltes persones en depèn. La ciutat estarà més buida però també estarà més trista i més empobrida. El maleït coronavirus ens haurà deixat tocats i a molts veïns, tocats i enfonsats. Així que tindrem la ciutat en exclusiva, però la ciutat no estarà per a festes.
Som els que som i caldrà arremangar-se. Caldrà ajudar, donar un cop de mà als que no arriben a final de mes, recolzar els que han perdut persones estimades. Caldrà comprar al costat de casa, consumir, fins i tot als locals on només tenen les cartes en anglès o no ens deixen prendre res perquè a les set del vespre tenen les taules preparades per sopar. Caldrà fer-ho tot i que ens faci ràbia, tot i que creguem que alguns no van pensar en els veïns quan les coses els anaven molt bé només amb els turistes. Caldrà cuidar la ciutat més que mai perquè ningú vindrà a ajudar-nos. Barcelona només té els barcelonins, només li quedem nosaltres, serem els que haurem de fer front al desastre. De fet, som els que hem estat sempre allà. La idea que la ciutat ha de ser per als que hi viuen ara té més sentit que mai. Els barcelonins sempre hi són, a les verdes i a les madures.
Potser trobarem a faltar els turistes, o potser no. Potser passarà com a aquelles parelles que, després de molts anys, quan els fills se’n van de casa es retroben i es pregunten: ¿I ara què?; ¿qui som? Ja que ara tenim l’oportunitat de retrobar-nos, de repensar-nos, tenim davant el pla de reconversió més ambiciós de la història. Potser és el moment d’aprendre a viure sense ells, de veure quines possibilitats ens obre tot això. No hi ha cap altra opció. Millor prendre-s’ho com una oportunitat.
