Ja hi haurà algú que s'ocupi de les criatures

«Claustre de professors ‘online’ i només les dones tenen petits plorant als braços. Sempre em pregunto on són els pares d’aquestes criatures». Ho comentava una amiga l’altre dia en un grup de WhatsApp. I una altra responia que en les seves reunions de feina diàries li passava el mateix. La crisi sanitària per Covid-19 ha visibilitzat la ingent tasca de cures que recau en el si de la llar i ha constatat, i consolidat, el profund biaix de gènere dels qui realitzen aquestes tasques, les dones.

Les mesures inicials per donar resposta a la pandèmia del coronavirus van ignorar les necessitats de les criatures i les seves famílies, confinant els menors les 24 hores del dia a casa i instant els seus progenitors a cuidar-los però al mateix temps a teletreballar; dos mesos després, aquestes polítiques continuen en la mateixa direcció. Si bé ara els menors poden sortir una hora al dia, una cosa que els suposa un petit alleujament, tot i que no poden veure els seus amics, les 23 hores del dia restants continuen a casa i algú ha de fer-se’n càrrec.

«Ja hi haurà algú» són les tres paraules que millor defineixen la política del Govern respecte a la infància i la cura en temps de coronavirus: ja hi haurà algú que s’ocupi de les criatures, ja hi haurà algú que jugui amb elles, ja hi haurà algú que els prepari el menjar, que les acompanyi al lavabo, que estigui pendent de les classes ‘online’, que els aclareixi els dubtes a l’hora de fer els deures. I aquest algú en la majoria de casos, una vegada més, seran les mares. Si en el nostre dia a dia abans de la Covid-19, conciliar un treball remunerat i la criança ja era missió gairebé impossible, amb llocs de treball precaris, horaris inviables i salaris cada vegada més baixos, ara, havent de teletreballar o bé anar al lloc de treball –sense possibilitat de deixar els petits amb els avis o amb una altra persona al seu càrrec–, la conciliació es constata com una utopia.

Al final la recepta és la mateixa de sempre, que cadascú s’apanyi com pugui. D’aquesta manera, la criança continua relegant-se a la llar, a l’àmbit privat, a l’invisible, a l’individual i a càrrec, evidentment, de les dones i, en particular, de les mares en el context actual. Una situació que té conseqüències nefastes per a la salut emocional femenina, amb altes dosis d’estrès, ansietat i sentiment de culpa, al no arribar a tot i sentir-se mala mare i mala professional. En l’àmbit laboral, les dones amb criatures també ho paguen car; no són poques les que ni tan sols tenen un espai físic a casa on puguin treballar o ho han de fer de matinada, quan les criatures dormen. Tot això repercuteix en l’ocupació, amb tasques que s’acumulen, més pressió dels superiors o limitant la trajectòria professional. Al marge del nul temps personal del qual disposen.

Les criatures són les altres damnificades. Es calcula que un de cada quatre menors pateix ansietat a causa del confinament i alguns fins i tot poden patir trastorns psicològics permanents, com ara depressió, segons un informe recent de Save the Children realitzat a diversos països europeus i als Estats Units. El tancament d’escoles també té conseqüències per als petits, al ser-los vetat aquest espai de socialització i aprenentatge. A part del problema que significa per als seus progenitors, que han de continuar treballant, però amb les criatures a casa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara s’ha obert la porta perquè, a partir de la fase 2 de desconfinament, els menors de sis anys els progenitors dels quals treballin fora de casa puguin anar a l’escola. No obstant, ¿què passa amb aquells que continuïn a casa perquè els seus pares poden teletreballar o els més grans de sis que encara no es queden sols? La gran pregunta, que sembla que tots els polítics han oblidat, és: ¿qui s’ocuparà d’ells? L’única opció que sembla viable, una vegada es descarten els avis, és contractar una persona perquè se’n faci càrrec, però, ¿qui –i més en un context de crisi– s’ho pot permetre? Una altra vegada les famílies amb menys recursos seran les perjudicades. Més enllà de la precarietat de les persones, la majoria dones, contractades.

És lamentable que el Govern respongui abans a les demandes de determinats ‘lobbies’ empresarials, com l’hoteler i el de la restauració, obrint les terrasses ja en la fase 1 i amb un 50% de l’aforament, mentre obvia les necessitats de les criatures i les seves famílies. Ningú sap ni contesta quan obriran exactament les escoles ni com ho faran. Una cosa que contrasta amb la celeritat de la resposta donada a altres sectors. Queda clar a qui s’escolta.