Anguita: el cardenal roig

Julio no era miop, veia un feixista d'una hora lluny i un criptofeixista, un «sorneguer», abans i tot

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp53368489 25 05 2016 julio anguita  en una foto de archivo de europa p200509201549

zentauroepp53368489 25 05 2016 julio anguita en una foto de archivo de europa p200509201549 / EUROPA PRESS

Julio Anguita no li agradava que l’anomenessin el ‘califa roig’. No se sentia descendent del profeta i les seves prèdiques eren per aquest món; això de roig no era cap destorb, era roig molt roig, segons les seves pròpies paraules. No és estrany que tampoc li agradés que avui jo l’anomeni cardenal, però ja ho veuran. Nicolas de Chamfort  és l’autor d’una cèlebre frase: «El capellà ha de creure, el canonge pot tenir dubtes, el cardenal pot ser ateu».

És a dir, en les jerarquies mentre un és més amunt, més pot jugar amb les regles del joc. Però no Julio Anguita, sent a dalt, mai va ser ateu de les seves idees, va ser un cardenal heretge que creia el mateix que els seus mossens i els seus canonges. Julio mai va abdicar de les seves idees  i les va defensar com si fos un capellà de poble; la seva posició com a líder de la seva organització mai el va condicionar.

Potser perquè era mestre, un mestre de poble i del poble, la imatge tardana dels grans mestres de la República, injustos oblidats de la repressió franquista. Anguita  era un andalús sobri, va néixer a Fuengirola, que és la sortida al mar de Còrdova, on no va deixar dubtes, com a alcalde, sobre la seva capacitat per dirigir la seva institució més gran. Per ser mestre i que et considerin com a tal, no només has d’ensenyar als altres, has de ser un exemple, i la vida d’aquest mestre andalús de poble sempre ha sigut exemplar. 

Amb prou feines ens vam tractar. Ens vèiem amb freqüència per l’Alameda, a Sevilla, en els seus temps de diputat al Parlament d’Andalusia. Li agradava passejar, potser somiava, s’il·lusionava, i pensava en aquells llocs. Potser en els Nens de l’Alameda, els que es van rebel·lar contra la presència de Franco a Sevilla durant la Coronació de la Macarena. Els nens rebels van ser brutalment reprimits pel franquisme. Una vegada ens vam creuar pel carrer San Luis, al barri on va néixer José Díaz, un forner que va ser secretari general del PCE, com ell ho seria després. A la cantonada a prop d’on va néixer, va fer una paradeta, ens vam somriure i va continuar passejant. 

Notícies relacionades

La vida de Julio ha sigut pura honestedat i exemple. Va entendre perfectament on era el poder i s’hi va enfrontar, no es va deixar embadalir pels seus perfums, sedes  i portes giratòries. Ni tan sols va flaquejar quan la canallada més gran dels canalles, és a dir, assassinar-li un fill, es va acarnissar amb ell i la seva família. Però mai es va rendir. A més era valent. No tenia por de res ni de ningú. Va esperar amb aplom al seu despatx, quan el cop d’Estat del 23-F, que anessin a buscar-lo. No hauria sigut fàcil.

Perquè Julio no era miop, veia un feixista d’una hora lluny i un criptofeixista, un «sorneguer», abans i tot. A la dreta de l’esquerra mai li van perdonar el seu desig de ‘sorpasso’; a la dreta estaven convençuts que no arribaria al poder perquè hi hauria una altra esquerra per tapar-lo. No obstant, avui les seves idees continuen en vigor i estan en el govern de coalició. És una referència, un mestre, però no un califa ni un cardenal. Només un home honest i coherent, ara que els investits cardenals de l’esquerra han abandonat els seus mossens i canonges. Una abraçada camarada.