Viure amb la Covid-19

El SARS-CoV-2 responsable de la pandèmia és un virus de la família dels coronavirus el diàmetre dels quals és d’unes 70 milionèsimes de mil·límetre, una bola diminuta de material genètic que ni tan sols té vida pròpia. Entre els virus que causen malalties similars, el de la grip comuna és molt contagiós –afecta cada any centenars de milions de persones–, però causa la mort només del 0,1% dels afectats. En contrast, el virus SARS-CoV-1, responsable de la SARS sorgida el 2002, causa la mort del 10% dels pacients que la pateixen, però és molt poc contagiós, per la qual cosa no ha causat gaires morts. El SARS-CoV-2 és tan contagiós com la grip comuna –a través de l’aire o mitjançant el contacte humà, per això l’eficàcia de l’aïllament–, però 10 vegades més virulent.

Mecanismes de defensa

Una vegada produït el contagi, la capacitat del virus per reproduir-se en l’organisme és esgarrifosa: pot realitzar 100.000 còpies de si mateix en 24 hores. Però l’organisme es defensa ràpid de la invasió: els macròfags i les citocines són la primera línia de defensa que controla la infecció de manera ràpida i inespecífica, donant temps al cos a generar anticossos (com la inmunoglobina G, IgG) que ataquen al virus de forma més tardana però més eficaç, i li confereixen immunitat davant de noves infeccions. Aquests mecanismes de defensa són suficients per aturar el virus en la immensa majoria dels casos, fent que la persona afectada mostri només símptomes lleus o fins i tot cap símptoma.

Les persones grans o els joves amb un sistema immunitari que no és eficient, per exemple per estar sotmesos a tractaments anticancerígens, són les que més sucumbeixen davant del virus, cosa que fa que la letalitat augmenti dràsticament amb l’edat. El risc també és més gran per a persones amb problemes respiratoris, ja que un dels òrgans més afectat són els pulmons.

No obstant també hi ha persones joves sense malalties prèvies que són atacades per la Covid-19 de forma severa; una de les possibles causes és la «tempesta de citocines», una reacció immunològica desmesurada que produeix més danys que el mateix virus causant, entre altres efectes, una inflamació als pulmons tan gran que aquests deixen de funcionar i el pacient requereix respiració assistida. A més d’això, el virus produeix alteracions greus en altres òrgans –cor, sistemes circulatori i nerviós– per motius que encara no es coneixen bé.

Malgrat estar treballant sota una gran pressió assistencial tractant pacients amb una malaltia acabada de descobrir, en una carrera contra rellotge i sovint sense els mitjans de protecció adequats, els sanitaris han pogut desenvolupar estratègies que han millorat notablement l’assistència a les persones afectades. Això ha sigut possible gràcies al fet que s’ha aconseguit controlar el contagi mitjançant l’aïllament i la higiene.

¿Per què no es pot parlar de tornada a «normalitat» en la situació actual de treva aparent? En un dels nombrosos estudis publicats sobre aquest tema es diu que el confinament ha sigut com si t’amaguessis en el fons d’una piscina per protegir-te de les bales que passen per sobre de la superfície de l’aigua. Cal sortir a respirar, però les bales continuen xiulant fora: el SARS-CoV-2 seguirà amb nosaltres com a mínim mentre no aconseguim la immunitat de grup, és a dir, fins que el 60% de la població hagi tingut la malaltia.

Una eina poderosa

Per superar aquesta situació comptem amb una poderosa eina: el treball de la comunitat científica internacional que s’ha organitzat de forma espontània, cosa que s’ha traduït en la millora extraordinària dels tractaments de les persones malaltes, la investigació de nous fàrmacs per lluitar contra la malaltia i el desenvolupament de diversos projectes de vacunes i d’estudis per conèixer com afecta la Covid-19 a la resta de les malalties. Entre aquests estudis un d’internacional coordinat des del Complex Hospitalari Universitari de Toledo per entendre com afecta la infecció Covid-19 a les persones amb fractura de maluc.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La ciència és l’únic que ens pot salvar de l’abisme en el qual podem caure si la malaltia es descontrola. I atenent els criteris científics, cada persona ha de continuar mantenint les mesures d’higiene i distanciament gràcies a les quals hem guanyat la primera batalla al virus i guanyarem les que hàgim de lliurar al futur.

*Catedrática de Química Inorgànica de la Universitat de Sevilla i membre de la Xarxa de Científiques Comunicadores.