Amb mi o contra mi

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si el PSOE planteja ampliar un mes l’estat d’alarma, Espanya és Veneçuela. Si la dreta es queixa per la falta de diàleg, és una mostra inequívoca de deslleialtat. Si Ángel Gabilondo planteja una oposició constructiva a Díaz Ayuso, cau sobre ell l’acusació de tou. Si un periodista li fa una entrevista dura a un membre del Govern, està per anar-se’n a treballar a 13 Televisión. Si, per contra, les preguntes complicades se li formulen a algun dirigent de dretes, és perquè busques feina a La Sexta. Si a qualsevol personatge públic se li ocorre opinar sobre el coronavirus o sobre qualsevol altra qüestió que també els afecta com a ciutadans, ja sigui Rafael Nadal, Luis Figo, Pablo Motos o Iñaki Gabilondo, es forma un escàndol perquè, per descomptat, no estan legitimats per tenir una impressió ni tan sols lleugerament diferent de la del receptor del missatge. Faltaria més. Que es dediquin a les seves coses, que no és opinar, perquè aquest dret no els assisteix i pertany únicament i exclusivament als altres.

Aquesta manera de llegir la realitat, sense matisos i sense obrir-se a la possibilitat que els altres tenen drets i fins i tot de vegades també tenen raó, és fàcil i còmoda. Però crec que a la llarga, val la pena aspirar a més. Ens hem preguntat en aquests últims temps si d’aquesta en sortíriem millors i més solidaris. I no sembla que anem en aquesta direcció. Ni nosaltres ni els qui ens dirigeixen. Ells saben que ens poden confondre i que això els beneficia. Recorren a missatges de tuit, efectistes, pim, pam. No comprem sempre mercaderia avariada.