¿Ens agrada l'evolució?

Fa temps que els nous canals de la xarxa, sobretot Netflix, estrenen directament a les llars de la gent pel·lícules que costen un ull de la cara, com ‘El irlandés’, que sí, d’acord, era un totxo, però firmat per Martin Scorsese i amb un pressupost de 200 milions de dòlars (prèviament van estrenar l’última dels germans Coen, que tampoc havia sortit barata).

Em fa la impressió que el cine està seguint els mateixos passos que la música, en què quedem quatre gats (que ja tenim una edat, o dues) comprant discos. I tot i que m’agradaria posar-me elegíac i rememorar l’olor de zotal dels cines de la meva infància i la màgia de l’agulla al fregar el vinil, prefereixo rendir-me a l’evidència que les coses canvien i l’evolució és imparable, tot i que a alguns no ens acabi de convèncer: he arribat a la conclusió que el millor que podem fer els vells és aferrar-nos a les nostres manies mentre puguem i acceptar amb fatalisme el curs dels esdeveniments, que no és més que reconèixer que tenim, com deia Vittorio Gassman, un gran futur a les espatlles.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Anar al cine sempre s’ha considerat una activitat social, però mai he entès per què. No li veig la lògica a quedar amb algú per passar dues hores assegut en una sala fosca sense adreçar-li la paraula: si tant apreciem que s’estigui callat, gairebé millor deixar de veure’l, ¿no? Escoltar un disc, com llegir un llibre, també és una activitat solitària. Així doncs, en el cine i en la música, la part social es reserva per als festivals i els concerts, que tenen garantida la supervivència, tot i que només sigui per donar vida a les ‘celebrities’ (el cine) o escoltar el teu grup favorit mentre et mates a birres (la música pop).

Que el DOCS acabi instal·lat a perpetuïtat a Filmin és una possibilitat a mitjà termini, com que les pel·lícules s’estrenin directament a Netflix o que els diaris deixin de publicar-se en paper. Que això ens agradi o no és irrellevant.