La mala estrella de Puigdemont

El fragor combinat del combat contra el coronavirus i de la guerra eterna entre els dos socis del Govern català (JxCat i ERC) ha posat sordina al naixement del PNC. Aquest novíssim actor pot ser determinant en els dos grans litigis que escanyen la política catalana. El que es lliura en la falla electoral que parteix Catalunya en dos, i el que enfronta republicans i postconvergents pel ceptre nacionalista.

El PNC neix amb l’alè de dirigents de l’extinta Convergència condemnats a l’ostracisme per Puigdemont o directament passats per la quilla per discrepar del seu dictat, com Pascal, Campuzano o Xuclà. Nacionalistes pragmàtics, els promotors del PNC enyoren la dimensió de catch-all-party del que va ser durant dècades partit hegemònic, fins que Artur Mas el va portar contra les roques. I neguen el mantra de Puigdemont i Torra que el gradualisme és una via morta.

«Jo no soc idiota»

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El nacionalisme català sempre ha sentit una fascinació acomplexada pel basc. Els impulsors d’aquesta mena d’escissió del PDECat senten directament enveja del PNB, un partit plusmarquista en rendibilitat que no es perd en els esteticismes romàntics que tant enlluernen els seus homòlegs catalans. «Jo també soc independentista, però no idiota: la independència no arribarà d’avui per demà», va sentenciar recentment el penebista Aitor Esteban a Barcelona.

Hi ha inquietud en el conglomerat PDECat-JxCat-Crida. El que podria ser l’assalt definitiu en el combat contra ERC és a la cantonada. Mai és bon moment per a fugues electorals, però aquest ho és menys que cap altre.