Solucions conjuntes per a la pandèmia i el canvi climàtic

Alguns comentaristes suggereixen que els programes de recuperació econòmica haurien d’acceptar la desaparició d’indústries no sostenibles, o fins i tot accelerar-la. No obstant, això és arriscat, ja que no podem construir alternatives sostenibles de la nit al dia. D’altres van més enllà i afirmen que les crisis són bones per a la sostenibilitat, ja que l’activitat general disminueix. Però ja que les activitats tant altes com baixes en carboni es desplomen, una crisi és una forma ineficaç i socialment costosa per aconseguir la reducció d’emissions. En lloc d’una reducció d’escala general de l’economia, necessitem una reducció d’escala selectiva, provocada per fortes polítiques climàtiques. Com a conseqüència, causaran canvis no dràstics però acumulatius al llarg del temps, assegurant un dany econòmic mínim, també perquè creen incentius consistents per reduir les emissions en tota l’economia, i seleccionen les solucions més barates.

Reduir les emissions de carboni

Un conjunt important d’instruments sinèrgics es troba en l’àrea d’impostos. És clar que en aquest moment de crisi a causa de la Covid-19 necessitem noves fonts d’ingressos públics que causin distorsions mínimes del mercat o fins i tot n’eliminin les fallades existents. A diferència d’altres instruments de política, els impostos tenen l’avantatge d’augmentar simultàniament els ingressos i dissuadir efectivament els comportaments i activitats que contribueixen molt a les emissions de carboni. A més, a diferència de la regulació directa –mitjançant estàndards tècnics o la prohibició d’accions específiques–, els impostos eviten imposar restriccions arbitràries i massa costoses a la llibertat d’empreses i llars.

A continuació, quatre exemples d’impostos sinèrgics:

primer, un impost al valor del sòl, per captar ingressos addicionals una vegada s’hagi sortit de la crisi i els preus de la vivenda comencin a augmentar. Aquest impost estabilitzaria els preus de la vivenda a nivells raonables a les zones urbanes i podria contribuir a un ús multifuncional i més eficient ambientalment de l’espai escàs.

En segon lloc, impostos de trànsit aeri, inclòs l’IVA sobre els bitllets, un impost sobre el querosè, i eliminació de zones lliures d’impostos als aeroports.

En tercer lloc, un ‘impost de crisi’ temporal a les grans fortunes, no només com una estratègia redistributiva, sinó també com un estímul keynesià, ja que tradueix l’estalvi de les rendes altes en consum de les rendes baixes. El seu caràcter temporal contribuiria a la seva viabilitat política.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Finalment, no ha de faltar una reforma fiscal ambiental, és a dir, un impost al carboni juntament amb una reducció dels impostos laborals, principalment per a ingressos baixos. Un impost al carboni pot finançar mesures d’emergència per escapar-se de la crisi actual, amb una distorsió econòmica mínima en vista dels preus històricament baixos dels combustibles fòssils. Com a benefici addicional, estabilitzarà els preus d’aquests combustibles en el futur, i generarà beneficis tant econòmics com climàtics. L’impost al carboni asseguraria que la recuperació econòmica provingui d’una trajectòria baixa en carboni. A més, reduir els impostos laborals beneficiaria l’ocupació.

Per evitar que la fatiga emocional provocada per la Covid-19 obstaculitzi les solucions climàtiques, hem de desenvolupar estratègies integrades per afrontar les dues crisis alhora. Posposar significarà que les activitats amb alt contingut de carboni tenen tota la llibertat per recuperar-se incondicionalment. Les mesures fiscals proposades proporcionen una forma realista per a una sortida baixa en carboni de la crisi de la Covid-19. Això és especialment rellevant per a Espanya ja que, a diferència de molts altres països europeus, no té un impost al carboni i es veurà desproporcionadament afectada econòmicament per la crisi de la Covid-19.