Una Organització Mundial de la Salut és necessària

Com tants altres esdeveniments importants, l’OMS va néixer l'any 1948 en l’onada de cooperació internacional que es va produir passada la segona guerra mundial. És el període en què es creen la Unesco, la FAO i altres agències internacionals que tenen una funció de coordinació entre els Estats del món i d’ajudar els països que en aquell moment anaven independitzant-se a posar en marxa les seves pròpies estructures. El seu objectiu ha estat el d'incrementar els nivells de salut arreu del món i ajudar els països en situacions d’emergència. Són uns 7.000 professionals, una xifra inferior a la de molts hospitals de referència al món. Els seus programes tenen un pressupost total de 4.800 milions de dòlars que provenen de contribucions dels estats membres i de donacions filantròpiques.

Les organitzacions internacionals com l’OMS han estat acusades de fer servir els seus recursos de forma poc eficient i d'estar portades per uns funcionaris de sous elevats. Podria ser que en alguna etapa la manca de control i potser la influència de la burocràcia dels països de l’àrea soviètica els portés a caure en els vicis d’una certa ‘nomenklatura’, però ja fa temps que els ha arribat el missatge de que han de respondre pels fons que administren. Ara se’ls acusa de no haver tingut una bona resposta a l’emergència de la Covid-19. És ben probable que la manca de transparència de la gestió de les autoritats xineses hagi deixat espai a sospites sobre l’origen i les primeres reaccions sobre la nova malaltia. Per a l’OMS és difícil reaccionar en casos com aquests perquè per la seva acció depèn de les dades i les polítiques dels estats que la composen i que són molt gelosos de la seva sobirania. Que hagi estat anunciada una investigació independent sobre l’origen de la Covid-19 i sobre com l’OMS ha reaccionat i ha tractat el tema és una bona notícia. D’una emergència sense precedents com l’actual n’hem d’aprendre molt.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

El mateix cas de la crisi actual ens demostra la necessitat d’actuar de forma global. Va començar en un país que té les seves pròpies regles d’higiene i que reacciona segons el seu propi sistema sanitari i polític. Les primeres dades semblaven indicar que seria una epidèmia controlable i alguns països i l’OMS van actuar potser tard i feblement. Aquest punt és un dels que cal clarificar. Seria important saber si es va amagar informació en el punt de partida o si l’OMS va reaccionar amb poca contundència per no enutjar el gran país que és la Xina. Si és així caldria que els Estats que la formen revisin la manera com respecten la qualitat i la independència d’una organització com l’OMS i no en facin d'ella un camp més de les seves disputes.

Mentrestant no hi ha alternativa a una organització com l’OMS en un món en el que és possible viatjar d’una part a una altra del món abans que es detectin els símptomes d’una malaltia. Sembla que el SARS-CoV-2 ja circulava per Europa a finals de l’any passat i ningú l’havia detectat. Vivim també en un món en el que transportem aliments, animals i plantes que poden transmetre ells mateixos algun patogen. I ja hem vist que medicaments o material sanitari poden estar produïts a milers de quilòmetres d’on es necessiten dificultant el seu accés. Per tant, necessitem disposar d’un sistema global d’alerta i de recollida de dades de salut i de propostes. I també necessitem d'algun tipus d’organització mundial si pensem que hem de treballar perquè qualsevol habitant del planeta pugui tenir uns nivells bàsics de salut. És possible que calgui algunes reformes en el funcionament de l’OMS, incloent com els estats es relacionen amb ella. El que sembla ben probable és que la solució no és acabar amb ella. Per molt potent que sigui un estat, no n’hi ha cap, ni els Estats Units d’Amèrica, que pugui viure aïllat dels altres. Els efectes d’aquesta política els estem veient justament ara en aquesta crisi sanitària mundial.