Més 'junquerisme' i menys 'torrisme'

Junqueras i Otegi van saber llegir la història recent per configurar un full de ruta que, inevitablement, havia de passar per liderar llurs processos d’alliberament nacional des del comandament de les institucions i acumulant suports democràtics a la independència a través d’una acció política socialment transformadora, garantista respecte a la fortalesa de les estructures públiques conformadores dels quatre grans pilars de l’Estat social: pensions, sanitat, ensenyament públic i autonomia personal, tot encarant la conquesta de nous drets subjectius, com l'habitatge i la renda bàsica universal. I forçar, alhora, un escenari de diàleg/negociació que fes realitat l’exercici del dret a l’autodeterminació. Tot plegat, a pesar de la negativa (inhumana) dels governs espanyols socialistes a acostar els presos polítics bascos a Euskadi i malgrat la venjança exercida contra els dirigents polítics catalans. 

En el cas català, és evident que la mutació (inevitable) del procés ve condicionada per la conjuntura actual i per les conclusions extretes arran dels fets esdevinguts els darrers anys, resumides en dues asseveracions irrefutables. La primera, «mai havíem estat tants, els independentistes, ni mai havíem arribat tan lluny... però encara no en som prou». I una segona, producte de la destil·lació del pensament polític ‘junquerista’: «La independència no l’hem de fer contra els catalans que no són independentistes, sinó amb ells». És a dir, socialitzar l’ideal republicà com a mòbil de construcció d’un país més just socialment i de la culminació del procés a través d’una solució satisfactòria, no només per democràtica, sinó per integradora. En definitiva, que totes les parts catalanes, independentistes i no independentistes, se sentin interpel·lades a treballar i respectar l’opció contrària i a no bloquejar cap solució en el marc d’un acord referendista.

Evidentment, el ‘junquerisme’, fil del pensament introduït per Carod-Rovira i Joan Puigcercós relacionat amb el pensament republicà del ‘patriotisme social’, encara és carregat de riscos. Topa a Madrid amb els que alimenten el PSOE incapaç d’actuar sota principis federalistes, tal com s’ha demostrat en els estats d’alerta gestionats des del jacobinisme, i representat per un president donat a anar al casino parlamentari de la geometria variable –pacte amb Ciudadanos– i a devaluar la paraula compromesa al negar-se a posar data a la mesa de diàleg. Posar en perill, en definitiva, un Govern on Unidas Podemos podria injectar oxigen a una socialdemocràcia faltada d’alè.

Dificultats, doncs, per desplegar l’acció política ‘junquerista’ allà. I obstacles, també a casa nostra per causa, d’una banda, de la preocupant i creixent desaparició del catalanisme polític en el PSC, i de l’altra, pel terraplè nacionalista postconvergent que no s'està de pactar la Diputació de Barcelona amb Núria Marín per tal d'impedir que un republicà la comandi, però que alhora s’ancora en el conflictivisme simbòlic estèril i en el conservadorisme, bo i ignorant la realitat del país i la peremptòria necessitat d’aconseguir en el pròxim cicle electoral un avenç significatiu de suport popular.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Esquerra Republicana faria bé d’assumir la imprescindibilitat d’ocupar el màxim espai polític a Madrid i, a casa nostra, sumar, d’igual a igual, nous ‘constructors de la república’, és a dir, les forces polítiques (tal com s’ha demostrat en l’aprovació dels pressupostos) que fonamenten també l’acció en l’exigència que ni l’actual crisi ha de ser pagada per les classes populars ni el referèndum pot caure del full de ruta. Prioritari, doncs, superar fractures emocionals (com les dels acords Valls-Colau per impedir l’alcaldia plena o compartida d’Ernest Maragall) i sumar complicitats amarades de republicanisme popular, tal com és anomenada la fraternitat política per part de l’amic Gerardo Pisarello.

D’això se’n diu liderar els nous temps i les noves necessitats a manera de fronts amplis, la qual cosa ens porta a recordar que l’hegemonia d’Esquerra Republicana en els anys 30 del segle passat no es va forjar apel·lant als fets èpics de Prats de Molló, sinó que es va aconseguir gràcies al comportament de Francesc Macià envers una Catalunya de progrés social. En definitiva, el país de 'la casa i l’hortet'.