Covid-19 i la nova, nova normalitat

Justament va ser per fer front a aquesta situació que les polítiques fiscals i, en particular, les monetàries, van actuar amb una intensitat insòlita. Amb això, es va evitar el col·lapse de l’economia, tant de la mundial com de l’europea, però no va ser una solució sense problemes. Va generar desequilibris monetaris i fiscals que encara eren molt presents just abans de la irrupció de la pandèmia. Pel que fa a la intervenció de la banca central, situar els tipus d’interès pròxims, o inferiors, a zero, les ha convertit en les principals creditores dels seus governs, acumulant enormes quantitats de deute públic en els seus balanços. Als EUA, més de 4 bilions de dòlars en mans de la Fed avui, davant l’escàs bilió del 2007, una espectacular expansió similar a les del balanç del Banc d’Anglaterra o del mateix BCE. A les hisendes públiques, els efectes de la crisi financera eren, si era possible, més evidents encara: el deute públic espanyol havia arribat al 2019 el 95% del PIB, un més que molt notable augment des del reduït 46% de mitjana 2006-10; i una cosa semblant els havia passat a països tan rellevants com Itàlia (del 110% al 135%) i França (del 73% al 98%). Només en els centrals de l’eurozona s’havia contingut el seu avenç: a Alemanya, havia caigut del 70% al 60%, mentre que Holanda es mantenia en un modest 50% del seu PIB.

En síntesi, i tot i que feia uns quants anys que hi havia un intens creixement (a Espanya, entre el 2014 i el 2019, un avenç del PIB pròxim al 3% i entorn del 2,5% en ocupació), els instruments de lluita contra potencials recessions continuaven gripats: per combatre la crisi financera s’havien sembrat llavors de futurs problemes per poc que la situació es deteriorés.

I en aquesta situació va arribar la Covid-19. I, amb ella, una crisi econòmica de proporcions insòlites. Perquè tinguin un ordre de magnitud del que ha passat i del que ens pot esperar, només entre el 12 de març i el 30 d’abril, l’afiliació a la Seguretat Social a Espanya ha perdut prop d’un milió de cotitzadors, una caiguda d’un insòlit 4,9%, similar a l’experimentada en els nou mesos posteriors a Lehman Brothers (del setembre del 2008 al juny del 2009).

Per això no sorprèn la rapidesa i l’amplitud de la resposta. En l’àmbit fiscal, el govern ha articulat els ertos i el cessament d’activitat per a autònoms, cosa que ha permès salvar entre quatre i cinc milions de llocs de treball. Afegeixin els avals governamentals per valor de 100.000 milions per a crèdits bancaris a les empreses, i, en particular, un inevitable dèficit públic que arribarà a registres insòlits mai contemplats (entre el 10% i el 15% del PIB només el 2020). En el monetari, el BCE ha posat sobre la taula 750.000 milions d’euros per a la compra de deute públic, i ha rebaixat els requeriments que demanda als bancs de l’àrea per atorgar-los crèdit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En suma, més deute públic i més intervenció del BCE. Amb això, als desequilibris heretats s’afegeixen els que emergeixen per la Covid-19. Ens espera, doncs, una nova, nova normalitat, que dibuixa un futur distòpic que fa vertigen. Així, la Comissió estima que Espanya situarà el 2020 i el 2021 el seu endeutament en el 115% del PIB, i això en hipòtesis relativament favorables (forta caiguda del PIB el 2020 i recuperació intensa el 2021). Per la seva banda, en l’àmbit del BCE, retinguin que, a finals d’any, acumularà en el seu balanç prop del 45/50% del PIB de l’eurozona, quan el 2007 aquesta xifra amb prou feines arribava al 4%. Per a nosaltres, això es traduirà en el fet que uns 450.000 milions del deute estaran fora de circulació, aparcada en el BCE.

Elevat endeutament públic a Espanya i al sud de l’àrea de l’euro, i acumulació d’actius en el BCE defineixen un horitzó més que incert. En el qual s’atalaien amenaces a l’estabilitat de l’euro, mentre es perfilen conflictes socials per poc que l’austeritat torni, que tornarà. En aquesta tan difícil tessitura, només un país disposat a navegar unit pot afrontar adequadament desafiaments tan formidables. Però, ¡ai!, som el que som. Incapaços de fer pinya i posar-nos d’acord per abordar la crisi financera, avui no sembla que hàgim canviat gaire si cal guiar-se pel que s’ha vist aquestes últimes setmanes a Madrid i a Barcelona. I això, malgrat una encomiable disciplina social, que recorda el que va deixar escrit el poeta: «Déu, que bon vassall si hi hagués bon senyor».