No era l'alarma, sinó l'estat

El Govern es va comprometre a dialogar amb tothom però a Pedro Sánchez li va costar despenjar el telèfon. L’oposició i els presidents autonòmics es van anar assabentant del que hi havia per la tele. Va demanar després l’Executiu que totes les negociacions se cenyissin a l’estat d’alarma –això no és un programa de govern, repetia Sánchez– però, víctima de la seva debilitat i de la falta de diàleg, va barrejar l’emergència amb la reforma laboral en un acord d’amagat amb Bildu.

A davant hi havia l’oposició del PP, que també va sortir al balcó en el primer moment i va arribar a dir-li a Sánchez que no el deixaria sol, però entre José María Aznar i Cayetana Álvarez de Toledo van ficar ràpid a casa Pablo Casado perquè li digués a Sánchez les pitjors coses: «¿Qui es creu que és, Napoléo?», va resultar la més suau. Casado va deixar que el discurs el portés des de l’aparthotel Isabel Díaz Ayuso i ara es té en aquesta contradicció, entre les pressions que rep del Govern i de la seva ala més dura, el centre que li ha ocupat Ciutadans, els embussos que convoca Vox molt a prop del carrer de Génova i una tendència creixent en els sondejos.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Al final, llavors, la confrontació partidista s’ha imposat als millors propòsits i, en realitat, poc s’espera de la comissió de reconstrucció que han creat al Congrés. Allà sabrem l’autèntica disposició que tinguin per arribar als acords que anhelaven i que s’han tornat una quimera, com si en aquesta fase de la desescalada no fessin falta. Just quan comencen a veure’s els efectes de la crisi econòmica.

Però aquest no és el tema. El tema és la bandera. O l’embolic a última hora de la reforma laboral. Ens trobem entre eslògans i enquestes, sense possibilitat de mirar a mitjà termini perquè el debat polític es redueix a la següent pròrroga de l’estat d’alarma. I passem els dies de 15 en 15, de ple en ple, per saber els recolzaments que té el Govern i si els té. La crisi que pot marcar una generació, abordada amb la mirada del que passarà l’endemà. S’haurà d’assumir, per tant, que aquí no es decideixen els recolzaments per a cap altra pròrroga, ni tan sols –com sembla– per al que quedi de legislatura. Que no es mesura tant l’alarma com l’estat en el qual som. I en el qual ens deixaran.