Banderes segrestades

Estiu de 1936. La repressió és atroç a Sevilla, com en tot el territori pres pels colpistes. El 15 d’agost, Franco arria la bandera d’Espanya a la ciutat i hissa la ‘rojigualda’. És la primera vegada que els rebels contraposen aquesta ensenya a la tricolor legal. El gallec encara no és el cap màxim del cop militar, però la seva ambició és inabastable. La ‘rojigualda’ de Carles III havia sigut assumida per la Primera República, però continua sent un bon imant per a les famílies monàrquiques.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quaranta anys després, el 16 d’abril de 1977, Carrillo compareix juntament amb la cúpula del PCE sota una ‘rojigualda’. Els comunistes accepten la monarquia i la bandera bicolor com a símbol de l’Estat. És la seva part del pacte subscrit amb Suárez dos mesos abans, el 27 de febrer, en una reunió secreta. En aquesta cita, Suárez es compromet a legalitzar el PCE, cosa que compleix el 9 d’abril, Dissabte Sant Roig. Suárez aconsegueix credibilitat per a la seva operació de desmuntatge del franquisme (és a dir, per al seu lideratge) i posa en joc un competidor dels joves socialistes que apadrina Brandt. Els comunistes conjuren el perill d’exclusió i creuen que la seva dialèctica amb Suárez pot eclipsar González, o almenys assegurar-los l’hegemonia a l’esquerra que tenien en la clandestinitat.

Un dilema vell

Quaranta anys després d’aquells quaranta, la dreta espanyola més radical segresta la bandera en el seu assetjament del Govern progressista. Reneix a l’esquerra el vell dilema entre disputar la ‘rojigualda’ als dretans o continuar mantenint-la en quarantena. No és un debat senzill. A diferència de la tricolor francesa, nascuda ciutadana, la ‘rojigualda’ va néixer aristocràtica i la dictadura la va elevar a ensenya del nacionalisme espanyol més ranci. No és la millor carta de presentació emocional davant de les classes populars progressistes. Perquè això no és racional.