Evoluciona i t'enfonsaràs

En el món de l’art contemporani, l’evolució creativa és una activitat de risc. Si vols conservar el respecte de la crítica i el favor dels col·leccionistes, el millor que pots fer és pintar el mateix quadro cada any diverses vegades. Miren que bé que li va anar a Mondrian amb els seus rectangles o, més recentment, a Christo amb els seus embolcalls o a Schnabel amb les seves taques de sis metres quadrats (aquest precepte també és aplicable a la música pop: David Bowie va aconseguir imposar el seu criteri del moment a públic i crítica, però és una excepció; l’habitual és la via Springsteen: gravar cada any el mateix disc).

Entre els artistes repetitius que un bon dia van tenir una idea i viuen d’això des d’aleshores n’hi ha un que em resulta especialment irritant, el nord-americà Spencer Tunick (Nova York, 1967), l’especialitat del qual, com tots sabem, consisteix a retratar masses d’individus nus a les quals ven una suposada experiència alliberadora. Tunick fa anys que recorre el món i fotografia gent en boles i li va molt bé. Com un il·lús, vaig pensar que m’havia deslliurat d’ell durant un temps gràcies al coronavirus, que li impedia amuntegar carn humana en entorns variats per temor del contagi. Però l’home se les ha apanyat per seguir a la seva gràcies a la tecnologia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El seu nou (¿nou?) projecte s’anomena Stayaparttogether (Separats però junts) i s’ha dut a terme de manera telemàtica. Com que no hi ha manera de despullar la gent en massa, en viu i en directe, el bo de Spencer ha immortalitzat els seus transcendents nudistes d’un en un, però tots s’han tret la roba alhora per sentir-se units en la distància i que l’artista (sic) els pugui retratar en multipantalla. Hi ha fins i tot una dona que assegura que l’experiència (ajeure’s en pilotes al sofà de casa seva) li ha canviat la vida. Però ¿quin bunyol de vida portava aquesta pobra dona perquè tombar-se a la fresca al sofà s’hagi convertit en una epifania transformadora?

Hi ha a la venda unes plaques metàl·liques per a la paret que consisteixen en una frase irònica i un dibuix delirant que pot tenir, o no, relació amb el text. Jo crec que Tunick va comprar fa anys la mateixa que jo, que diu: Never underestimate the power of stupid people in large groups (Mai subestimis la força dels idiotes en grans grups). I és evident que ha seguit aquest consell al peu de la lletra.