CONSEQÜÈNCIES DE LA PANDÈMIA
L'empremta a les nostres ments
El mal psicològic i emocional causat per la Covid-19, el confinament i la devastadora crisi econòmica que ens cau al damunt resulta avui incalculable
ventanaok
Sortirem d’aquesta amb massa pes als nostres cossos i també massa pes a les nostres ments. Milers i milers de persones han perdut els seus éssers estimats. Els seus fills, els seus germans o, més probablement, els seus pares ancians. No els han pogut acompanyar ni han pogut acomiadar-se’n. D’altres han estat malalts o ho han estat persones pròximes. Molts, moltíssims, han perdut la seva feina, han hagut de tancar els seus negocis o no saben si aconseguiran salvar-los. D’altres han continuat treballant ‘online’, més hores que abans i amb els fills reclamant la seva atenció. Els nens i els joves han abandonat les escoles, els instituts i la universitat. Hi ha qui ha viscut l’abisme dramàtic dels hospitals i qui ha hagut de confinar-se sol, completament sol, entre quatre parets.
El mal psicològic i emocional causat per la Covid-19, el confinament i la devastadora crisi econòmica que ens cau al damunt resulta avui incalculable. Però l’empremta serà molt profunda i dolorosa. Un sondeig dut a terme per un grup d’universitats espanyoles revela que el 43% dels ciutadans han patit símptomes propis d’un quadro depressiu. Moltes persones han experimentat canvis d’humor, irritabilitat i falta d’energia. Un altre estudi, promogut per Open Evidence, una consultora vinculada a la UOC, constata que la salut mental del 46% dels espanyols està amenaçada. Mentrestant, l’ONU ha alertat ja els estats perquè es preparin.
Els casos d’ansietat, depressió o obsessions, entre d’altres, no només s’han disparat perquè amb el Covid-19 hagin aparegut problemes nous. O per la incertesa i la por que tot ho contaminen. També han empitjorat aquelles persones que ja abans estaven malament. Els trastorns mentals poden estar motivats per problemes externs o, al contrari, tenir un origen endogen, és a dir, que la causa és fisiològica, que el detonador no és res que es trobi ‘allà fora’. Per descomptat, quan les dues coses se sumen, el patiment s’agreuja.
L’exemple de Phelps
Vaig pensar en aquest tipus de malalties després de les valentes paraules d’un dels esportistes més grans de la història, el nedador Michael Phelps, víctima de la depressió des de fa anys: «Estic agraït perquè la meva família i jo estem bé. Estic agraït perquè no hem de preocupar-nos per pagar factures o posar menjar a la taula, com tantes persones. Però tot i així, estic en conflictes».
Phelps és jove, ha aconseguit moltíssims èxits, té una família que l’estima, el seu cos està més que sa, viu en una gran casa i li sobren els diners. És molt fàcil, sense conèixer què són les malalties mentals, no entendre què li passa. La seva depressió és de les que no tenen causes externes, sinó de les que venen de dins.
El ‘Tauró de Baltimore’, algú que a la seva carrera ha demostrat una voluntat d’acer, confessa la seva extrema fragilitat, la seva impotència, davant del trastorn que el tortura inclementment. Una depressió que durant el confinament s’ha convertit en un infern: «Mai m’he sentit tan superat en la meva vida. Per això tinc moments en què m’agradaria no ser jo».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
