UN ANY EN EL PODER
Mireia Ingla, la republicana que va assaltar el regne
mireiaok
Mireia Ingla va conquerir l’alcaldia de Sant Cugat del Vallès després de doblar resultats. La republicana va posar fi al regnat de CiU després de 32 anys ininterromputs. La dolorosa pèrdua del feu va desfermar la fúria dels postconvergents, que van rebre la nova majoria amb tota mena d’insults i fins i tot amenaces. Mentre aquests van regnar, ningú havia protagonitzat similar rebequeria. I això malgrat les sospites que anaven en augment. Els escàndols de corrupció que sotjaven l’ajuntament s’han traduït finalment en condemnes per comissions. No ja del 3%. Pasqual Maragall va quedar curt. Ja que Fèlix Millet i Jordi Montull s’emportaven un bon pessic. Qui reparteix s’endú la millor part.
Es pot dir que una de les acusacions de lesa traïció a la pàtria que van sustentar les protestes (contra la nova alcaldessa republicana) va ser que el PSC recolzés la investidura d’Ingla i segellés un acord de govern amb CUP i ERC. En canvi, i és de vergonya aliena, els que van protestar davant d’una malifeta tan gran, la investidura d’Ingla, xiulaven davant de les denúncies de corrupció i van callar després davant de les condemnes. I aquests mateixos que van considerar un atemptat a la pàtria que una dona, jove, republicana, d’esquerres i independentista fos alcaldessa no van dir ni paraula quan el seu partit de referència va aixecar al PSC al capdavant de la totpoderosa Diputació de Barcelona, rebutjant la possibilitat de donar els seus vots a Dionís Guiteras, home de provada honradesa i solvència, que a més comptava amb un diputat més, gràcies a l’aliança amb Tot per Terrassa.
Un nou independentisme que fa pensar
Fa pensar molt un independentisme de nou encuny que s’enutja davant d’una alcaldia republicana però no s’enrojola entregant la presidència de la Diputació de Barcelona (i una gran quantitat de governs metropolitans) al “¡155!”. Perquè justament això vociferaven contra Mireia Ingla. I més fa pensar –ja no com a independentistes, sinó com a demòcrates– que es protesti iradament contra la investidura d’una dona republicana mentre es manté una actitud impertèrrita davant de la corrupció. I quan ja s’escuda en les ‘clavegueres de l’Estat’ és per donar-se amb un cant a les dents.
De Sant Cugat del Vallès és Raül Romeva, per a tres anys a la presó. ¡Tres anys! Romeva, un home honest, ecologista i esquerres, va encapçalar Junts pel Sí, un artefacte fet a mida dels desitjos d’Artur Mas, que va quedar lluny del resultat esperat. Quan es va produir la investidura ‘fail’ de Mas, ni per un moment van permetre que Romeva, a la fi el que va posar la cara, optés a president. Després de cinc mesos d’embolic i esperpent, hauria sigut més que raonable. Però aquesta possibilitat treia de polleguera els convergents. Per les seves venes no corria sang blava.
Romeva no era dels seus. Era un plebeu a qui els aristòcrates havien permès asseure’s a la taula per perpetuar una determinada hegemonia sense estalviar-se tota mena de floretes davant de les tímides veus que es van atrevir a insinuar aquesta possibilitat. Romeva podia ser utilitzat com a mascaró de proa. Però mai seria timoner. Abans haurien enfonsat el barco a destralades.
Aquesta actitud recorda el bíblic judici de Salomó. Dues mares es discuteixen la maternitat d’un nen. Com que no hi ha manera, el jueu i astut Salomó proposa partir al nen per la meitat. Una de les mares hi renuncia i cedeix, mentre l’altra es manté en la seva idea. Jutgin vostès qui és qui. O ells reparteixen les cartes o es carreguen la baralla, el barco i el nen.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
