Enemiga del profeta

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La seva ràbia expressa el fanatisme dels qui no toleren cap mena de crítica a allò que consideren sagrat, els que volen imposar als altres, encara que sigui per la força, les seves sensibilitats religioses. No entenen que la seva fe és seva i que qui no la comparteix no està obligat a respectar-la. Al locutor ni se li ha passat pel cap que des de Cornellà, encara que sigui en àrab, no es poden propagar discursos d’odi, misogínia i violència. La seva indignació li sembla del tot normal. Que si poses la mà al cau de la serp, diu, no et queixis si et mossega. És a dir, que està del tot justificat vigilar i castigar els enemics del profeta.

Potser és que encara no sap que això no és el Marroc, on l’apostasia és delicte i la llibertat religiosa brilla per la seva absència. Que l’heretge sigui dona, atea, bevedora i lliure és el que més desperta el seu odi. La llibertat els resulta insuportable, a ell i a molts que pensen com ell i que ens trobem cada dia a les xarxes amb una virulència semblant. El més preocupant és que aquesta mena de missatges estan arribant a una joventut musulmana sense cap resistència, sense cap discurs públic que els condemni de manera clara. I si continua aquest silenci davant del fanatisme el que passarà és que cada cop s’anirà estenent la idea que el meu sentiment d’ofensa em dona dret a perseguir els qui m’ofenen. Sobretot si són dones.