De 'Harry el Brut' a 'Gran Torino'

Es contradiu amb les seves presumptes idees i això encara el fa més valent. Toca temes profunds sempre qüestionant el bé i el mal. No sé si és perquè m’estic fent més gran o què, però amb les pel·lícules em passa el mateix que amb les relacions, cada vegada soc més exigent. Cada vegada em costa més emocionar-me amb una història, amb un pla, amb una cançó. Vas al cine i allò ja saps com acabarà. La música et fa posar nerviosa i la fotografia, el muntatge.... ¡buf! No en salves res.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ho sento, però no suporto aquells directors que es creuen que per moure la càmera i muntar els plans a un ritme frenètic ja tenen una bona pel·lícula. Clint Eastwood té un sentit del ritme absolutament perfecte. No té pressa, ¡va néixer el 1930! Ell és com una bona història d’amor, d’aquelles que et fan pensar i que no oblides mai. No sé vostès, però jo estic en un moment de la vida que prefereixo veure una bona pel·li abans que lligar amb un desconegut en una discoteca.

I ara mateix em sento com si estigués enamorada. Acabo de veure ‘Gran Torino’. Una de les meves favorites. Estic emocionada, contenta, la meva vida té sentit. Aquest paio és un geni. ¿Algun dia trobaré algú que em faci sentir el mateix que Clint Eastwood quan veig una pel·li seva? Potser, sí. Però que no sigui com ‘Els ponts de Madison’, sisplau. És l’única pel·li de ‘Harry el Brut’ que no suporto.