Dues mirades
La gent de teatre
Quim Lecina encara tenia l'energia poderosa dels fundadors del Lliure. Quan ensenyava, quan actuava, quan imaginava projectes, quan caminava, quan s'expandia
zentauroepp53599531 quim lecina200531210726 /
En la mort de Quim Lecina, Jacinto Antón parla de l’actor amb Marcos Ordóñez: «¿Per què quan es mor la gent de teatre sembla que es mori més que els altres?». Ho llegeixo a les xarxes. El crític i escriptor respon: «Potser és perquè han sigut més que els altres». No és que hagin viscut més o que es mereixin més records o més homenatges, sinó que han procurat que nosaltres visquéssim més, per això sembla que, en morir, la seva pèrdua sigui més intensa, més extensa, més dilatada.
No era amic d'en Quim. Me’l trobava de tant en tant pel carrer (vivia a Rupià) o en una platea, i parlàvem una mica de tot. Conservava aquella energia poderosa dels inicis, de quan va fundar el Teatre Lliure amb un grup –Homar, Pascual, Puigserver, Lizaran, Alcañiz, Soldevila... – que ens va ensenyar que el teatre només es pot fer amb una passió sense límits. Quim Lecina encara la tenia. Quan ensenyava, quan actuava, quan imaginava projectes, quan caminava, quan s’expandia. Era aquell Strindberg de ‘La nit de les tríbades’, de finals dels 70, inoblidable. Era rauxa i excés, era torrencial. Potser és cert que moren més que els altres, perquè han modelat la nostra mirada, la sentimental i la política.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
