L'ingrés mínim vital i l'Estat de les autonomies

El reial decret llei 20/2020, del 29 de maig, pel qual s’estableix l’ingrés mínim vital, en la seva disposició final novena esmenta diverses competències de l’Estat, totes incloses en diversos apartats de l’article 149.1 de la Constitució (CE). Sense entrar en la pertinència de cada una d’aquestes, voldria aturar-me un moment en la que s’esmenta en l’apartat 17 de l’esmentat article 149.1 CE: «Legislació bàsica i règim econòmic de la Seguretat Social». El tipus de prestació que representa l’IMV no es diferencia gaire de les rendes mínimes que, amb noms diferents i amb propòsits equivalents a l’IMV, s’acullen a la competència exclusiva autonòmica de l’assistència social. Totes les comunitats autònomes van poder integrar aquesta competència des de la seva instauració, ja que els ho permetia l’art. 148.1.20 CE. Vull remarcar-ho perquè en això no hi té res a veure que una comunitat sigui de les mal anomenades ‘històriques’ o ‘forals’. Les altres competències que el reial decret llei invoca tenen la seva importància, però es trepitgen menys amb les competències autonòmiques.

En tot el que fa referència a les polítiques d’inclusió, tant l’Estat com les comunitats autònomes han pogut desenvolupar les seves pròpies polítiques. Les disputes competencials no haurien d’impedir que siguin eficaces, però en aquesta ocasió el reial decret llei sembla provocar-les quan estableix un tracte diferenciat entre Navarra i el País Basc, d’un costat, i la resta de les comunitats autònomes, d’un altre. És evident si examinem les disposicions addicionals quarta i cinquena del decret llei. En la primera d’aquestes es diu que «el Govern estudiarà a partir del 2021 la celebració de convenis amb comunitats autònomes que contemplin fórmules de gestió de la prestació de l’ingrés mínim vital». En l’altra, s’indica que «atesa l’especificitat que suposa l’existència d’hisendes forals» s’acordarà un encàrrec de gestió per a la prestació de l’IMV al País Basc i Navarra. Dit d’una altra manera, la gestió passa a Navarra i al País Basc tan aviat com es firmi el corresponent conveni. L’equivalent per a les altres comunitats autònomes queda per a un moment indeterminat a partir del 2021, que és quan el Govern central té l’obligació d’estudiar-ho.

Sis mesos d’espera

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sabem bé que el País Basc i Navarra tenen un règim fiscal diferent, i és probable que, a efectes pràctics, això permeti que de manera immediata puguin assumir la gestió de l’IMV. Però això no justifica de cap manera el tracte diferenciat a les altres comunitats autònomes en els termes que es plantegen. ¿Per què han d’esperar més de sis mesos que el Govern comenci no ja a proposar, sinó merament a estudiar «fórmules de gestió»? ¿I per què no estudiar directament, i des d’ara, un «encàrrec de gestió» per a la comunitat autònoma que el demani? El principi d’igualtat admet tractaments diferenciats, però cal justificar-los, i el reial decret llei no sembla voler molestar-se a fer-ho, més enllà d’una genèrica i insuficient referència al règim foral. I la justificació ha de fer-se en el marc del sistema de distribució de competències. Alguna de les intervencions públiques que han defensat el reial decret llei ha justificat el tracte diferent en la presumpció de l’eficiència més gran d’una comunitat respecte a l’altra, o a treure un aprovat en l’avaluació de les polítiques públiques. La distribució de competències forma part de l’Estat de dret, i no varia en funció de l’eficàcia dels qui són al capdavant de cada un dels nivells de govern; per castigar els mals gestors ja hi ha una cosa que es diu responsabilitat política.

I si resulta que Navarra i el País Basc han pogut gestionar millor que la resta, em prenc la llibertat de formular un modest suggeriment. Que totes les comunitats autònomes puguin aspirar al mateix nivell d’autogovern de què disfruten aquests territoris. Així totes podrien estar en les mateixes condicions de lluir-se en la seva gestió amb un sistema de finançament que hauria deixat de ser una fórmula excepcional, per no dir privilegiada.