El declivi americà al Pròxim Orient

També al Pròxim Orient i al nord de l’Àfrica, l’Administració Trump està retrocedint posicions a marxes forçades. Barack Obama ja va deixar clar, durant la seva presidència, la seva intenció de replegar-se del món àrab i focalitzar la seva atenció en el sud-est asiàtic per mirar de frenar la Xina. Des de l’arribada de Trump a la Casa Blanca, aquesta tendència s’ha aguditzat amb la progressiva sortida de l’Iraq i l’Afganistan. Aquest moviment respon tant a les inèrcies aïllacionistes de l’actual administració com al reconeixement explícit que els Estats Units han perdut molt més del que han guanyat amb les seves intervencions militars a la regió.

Estabilitat de la regió

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com en altres àmbits de la seva actuació, la política exterior de Trump al Pròxim Orient i al nord de l’Àfrica es caracteritza per la improvisació i l’oportunisme, cosa que lluny d’afavorir l’estabilitat de la regió l’ha perjudicat. Si bé Trump ha mantingut certa continuïtat en les prioritats de la política exterior nord-americana cap a la zona, sobretot en el suport a Israel, l’aliança amb l’Aràbia Saudita i l’hostilitat envers l’Iran, també resulta evident que aquestes fílies i fòbies s’han intensificat. Trump ha recolzat les polítiques annexionistes d’Israel i ha abandonat a la seva sort els palestins. També ha defensat, per tots els mitjans, les polítiques intervencionistes de l’Aràbia Saudita i la seva desastrosa campanya al Iemen o el contraproduent bloqueig de Qatar. Finalment, ha trencat l’acord nuclear amb l’Iran i ha restablert les sancions, fet que ha exacerbat les rivalitats regionals i disparat la conflictivitat.

En lloc d’enfortir-lo, totes aquestes polítiques han debilitat els Estats Units, que des de la segona guerra mundial era la potència dominant a la regió. Aquest lent, però progressiu declivi, ha creat un buit que aspira a ser omplert per alguns actors internacionals. La Xina ha irromput a la zona no només per tal de garantir el subministrament energètic, sinó també per penetrar comercialment de la mà de la seva iniciativa de la Nova Ruta de la Seda. Rússia, per la seva banda, ha aprofitat els errors de Trump per posar un peu al Pròxim Orient, amb la seva intervenció a Síria, i un altre al nord de l’Àfrica, amb la seva entrada en la contesa líbia. Ha aconseguit, per tant, retornar a un escenari geopolític clau que havia abandonat després de l’enfonsament de la Unió Soviètica.