Josep Carner, mig segle

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El guirigall civilitzat feia de banda sonora a un Any Carner que fins ara s’ha pogut celebrar poc, a causa del confinament, però que aquests dies ha generat una pila d’articles sobre la seva vida i obra. De fet, s’ha escrit més sobre els seus dies finals, amb el retorn temporal a Catalunya, que no sobre els seus llibres. Hem reviscut les maniobres miserables del jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per ignorar un poeta vell i amnèsic, que hauria agraït un reconeixement final, i hem recordat el ressentiment mesquí que Salvador Espriu sentia pels que havien marxat a l’exili. De fet, en el debat viu que avui suscita Carner, aquells fets lamentables són més aviat una anècdota: el que compta és la vigència de la seva obra poètica i, sobretot, la possibilitat de llegir-lo a fons i amb perspectiva, en diàleg amb altres autors europeus del seu moment (fa poc també s’ha recordat que Carner va ser candidat al premi Nobel, amb el suport d’autors com T.S. Eliot, Mauriac o Ungaretti). Aquesta mirada, no cal dir-ho, s’enriquirà quan arribi una edició nova i portàtil del volum 'Poesia', de 1957, prevista per als propers mesos.

Però Carner no és només els versos. A la revista ‘L’Avenç’ d’aquest mes, Jaume Subirana repassa el perfil polièdric de la seva obra com a traductor, narrador, viatger, columnista... L’Any Carner, doncs, també hauria de recuperar i divulgar el seu articulisme –com es va fer amb Josep M. de Sagarra–. Potser així entendríem encara millor la seva relació amb la llengua, el domini de l’estil i el lèxic: on neix l'agudesa visual que sovint ens enlluerna des dels seus versos.