Eleccions ja

No sembla, però, que aquest desig sigui satisfet per part dels dirigents polítics i el seguiment dels mitjans de comunicació només serveix per comprovar que la principal prioritat, per no dir l’única, és millorar les pròpies expectatives de vot i disminuir les dels seus rivals. Un ràpid repàs de les votacions de renovació de l’estat d’alarma ho il·lustra, ja que els canvis de posició de cada partit en les votacions quinzenals han estat motivats per qüestions puntuals i parcials i no per garantir la salut del conjunt de la societat, autèntic objectiu i justificació d’aquest estat d’alarma.

A Catalunya, encara que el clima polític no és el mateix però sí que la representació de les forces catalanes a Madrid no es comporta gaire més bé, el panorama és més que preocupant. Després de dos anys d’un govern encapçalat per un president vicari o interí, tothom constata ara que és un govern que no governa –el mes de novembre del 2018 ja ho vaig escriure en aquest diari–, que només s’ha dedicat al procés i ha deixat la resta de gent no independentista, més de la meitat, al marge de la seva actuació, que ha tractat d’utilitzar la pandèmia per confrontar amb el Govern espanyol i per proclamar sense cap prova que si fóssim independents ho hauríem fet millor i haurien mort menys persones.

Un exemple, fixem-nos en què ha passat a les residències de gent gran, competència pròpia des de fa 40 anys. Opacitat, manca de recursos, nombre de contagis i de víctimes mortals entre els residents i el personal cuidador, desinformació als familiars, etc. Així ho explica un recent informe al Parlament del Síndic de Greuges i també destaca la inexistència de cap pla governamental per resoldre el problema. Val la pena recordar que l’opció dels governs catalans de dretes fou mantenir i incrementar la gestió privada, que, de mica en mica, ha acabat en mans d’empreses comercials més atentes als beneficis que a la cura de les persones, en lloc de crear una xarxa pública de qualitat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si a aquest panorama hi afegim que els dos partits que formen el Govern, JxCat i ERC, estan barallats i ho escenifiquen públicament al Congrés dels Diputats i al Parlament, que aquest mes de gener el senyor Torra va dir que una situació així no es podia mantenir i que, aprovats els pressupostos, convocaria eleccions però no ho ha fet ni ho pensa fer mentre no li autoritzin des de Bèlgica o les enquestes li suggereixin la victòria, si mirem tot això, és obvi que la incertesa, la desconfiança, la por i una creixent indignació senyoregen els sentiments individuals i generen un clima tens i preocupant.

Catalunya s’ha de refer, i no n’hi ha prou amb comissions de centenars d’experts. No podem tornar al procés com a únic tema, després del covid-19. Cal convocar eleccions i deixar que la ciutadania, després de tot el que ha viscut, esculli qui i com ha d’encarar la difícil etapa de recuperació política, social, sanitària i econòmica. No ens podem equivocar.