Tots tenim una cosa per aprendre, Pau

Perdre’s per les muntanyes nevades amb ell no era cosa fàcil: la seva impressionant força física i la seva experiència als grans cims que envoltaven casa seva et posaven sempre a prova. De fet, el dia en què vam rodar una escena d’ell ascendint amb la bomba de quimioteràpia posada, jo no el vaig poder seguir. El Pau era un home de moltes facetes, però diria que era sobretot un home d’intuïcions i de decisions fermes, fidel a la seva naturalesa de pagès pirinenc. Humil, transparent i sempre amable amb la gent que l’abordava, el seu projecte era transmetre optimisme en les seves cançons com en la vida. I així ho va fer al llarg de la seva fantàstica carrera musical, però també durant els cinc anys de càncer, omplint les xarxes de bon rotllo malgrat tenir plena consciència que la seva malaltia era irreversible.

Com sempre deia, li dedicaria al «cranc» no més de cinc minuts diaris, tot i que va convertir aquesta nova etapa en una oportunitat per reivindicar els malalts i homenatjar el sistema públic de salut. Els últims anys han sigut també font d’aprenentatge sobre la vida i sobre la mort, com sempre per traduir les seves experiències en cançons, des de la molt trista ‘Humo’ però també la novíssima ‘Eso que tú me das’, apareguda fa tot just uns dies i que està sent un autèntic ‘hit’ a les xarxes. Amb ella, el Pau, a més de tornar-nos el carinyo rebut, feia un altre pas molt valent, el de donar visibilitat als malalts terminals. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Com deia la històrica cançó de The Korgis, tots tenim sempre una cosa per aprendre. Els mitjans haurien de fer autocrítica per haver tret en portada que Donés s’havia curat d’un càncer de fase 4 en tot just sis mesos, per molt que ell hagués fet un tuit entusiasta després del primer cicle de químio, sabent com sabíem el diagnòstic que ens havia explicat amb profusió en entrevistes. Allò va generar moltes falses esperances i molts equívocs, i ho continua fent ara mateix. 

D’aquesta història de vida tots en tenim una cosa per aprendre. Segur que molta gent, i no només els seus amics, ens ha ajudat a relativitzar una mica més les adversitats de la vida. Segur que Donés, per la seva banda, va estar aprenent fins a l’últim sospir fidel a dues de les màximes: viure al màxim mentre el cos aguanti i morir fidel a les teves passions, en el seu cas en forma de cançó.