Dues mirades
Pau Donés: una abraçada
Pau participa en Música Directa de El Periódico de Catalunya en 2014. /
Se’n va anar Pau Donés, l’home que va saber caminar, somriure, cantar i ballar amb la malaltia. La va acceptar per companyia, però no va voler regalar-li ni una mirada. No pas més de cinc minuts al dia, deia. El seu optimisme contagiós el va fer encara més gran i es va convertir en símbol. Amb tota la brillantor que tenen els símbols. Amb les zones en ombra que, inevitablement, provoca la seva absència. Una foscor que són moltes foscors. Depèn de qui s’hi vegi envoltada. Perquè la seva falta afecta tots els que el van voler i el van estimar, provoca pena i reconeixement als qui el van admirar per les seves cançons i per la seva generosa alegria, però és una capa espessa per a aquells que, sense conèixer-lo, compartien pronòstics, estadis, cicatrius al cos, punts de radioteràpia o sessions de quimioteràpia.
I ara, ara que ell ja se n’ha anat, la tristesa i la por es fan una mica més intenses. Se’n va anar el mirall en el qual es reflectien.
Ara arriba el moment del consol. També per a tants, tantíssims que continuen allà, en l’espera. Potser el cos no els dona per cantar ni ballar ni malgastar optimisme. Però, sí, per acceptar una abraçada.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
