L'enginy de McMurphy, el record de Robinson

És l’artifici amb què el personatge interpretat per Jack Nicholson combat el càstig de la infermera en cap, la hieràtica Mildred Ratched. Prohibida la connexió amb la gran final, la narració improvisada del rebel sacseja de la letargia barbitúrica els pacients i els convenç que estan vivint un espectacle meravellós. Els crits, els salts, les abraçades per una batada i una carrera irrepetible agiten el pavelló fins que la infermera en cap ordena el desallotjament. 

Fa 90 dies, aquell indesitjable 14 de març en què tot es va aturar, les teles i les ràdios (i els diaris també) se les van haver d’enginyar a les recerca dels McMurphy que omplissin el buit per sacsejar el públic de l’encanteri. N’hi ha hagut molts que ho han aconseguit enmig de la incertesa per la qual naveguen tants nàufrags, entre l’ansietat per desconèixer com seria l’endemà (o el dia següent) i l’optimisme estúpid que afirmava que d’aquesta apocalipsi en sortiríem millor.

L’enginy va agitar periodistes, directors de continguts, tècnics, experts en la pilota i retransmissions. Sense futbol de veritat, el que es juga pràcticament els set dies de la setmana, Movistar, Gol i Teledeporte van rescatar les grans cites de la història del futbol i altres esports.

La ‘taronja mecànica’ va connectar amb les generacions que mai van poder disfrutar-la amb la final del 74, on l’Holanda de Cruyff i Neskeens va perdre davant de l’Alemanya de Beckenbauer i Müller. O la de la mà del déu Maradona a Mèxic-86, i ja més a prop les Eurocopes que van embolicar de glòria Sud-àfrica, el gol d’Iniesta  i la morrejada de Casillas i Carbonero.

La glaciació ha permès assaborir detalls oblidats i també rescatar el reguitzell d’emocions de, per exemple, la final de Berlín, la que va guanyar el Barça del trident (i Luis Enrique) per fer preguntes de trivial als que van ser allà i coneixen de veritat què és això de la pilota. ¿Qui va fer l’assistència a Neymar en el tercer gol d’aquell Barça-Juve? 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Han sigut setmanes perquè els McMurphy rescatessin documentals sobre els déus de l’esport o per estrenar sèries que ens acosten més a la passió. ‘Juego de caballeros’ i ‘Sunderland Till i Die’ deixen un grat sabor, com si acabéssim d’assistir a aquella final de la UEFA del 2001, la del 4-5 de l’Alabès-Liverpool.

L’afició ha resistit fins aquest dijous de derbi sevillà. Torna el futbol. ‘Mascaretes, pa i futbol’ podria ser un lema per a aquestes setmanes de partits consecutius, sense públic a les grades, però sí als bars i la terrasses, on caldrà insistir a mantenir la distància física i la higiene personal. On els minuts de silenci decretats per a cada partit seran d’un immens dolor en memòria per tots els morts per la pandèmia. I per Michael Robinson, el millor de tots els McMurphy possibles que ha deixat en aquests 90 dies de sequera futbolística orfes en estadis, bars i cases.