Nova governança per a la salut pública

En la Comissió per a la Reconstrucció Social i Econòmica del Parlament de l’Estat es recullen aquests dies recomanacions per articular una sanitat i salut públiques que responguin als reptes presents i futurs de la Covid-19 i els seus incomptables impactes. En mitjans científics i professionals hi ha coincidència sobre la necessitat d’una Agència de Salut Pública independent que uneixi les capacitats cientificotècniques disponibles i les posi al servei de la societat. El tema no és nou, perquè ja es va dissenyar en l’avantprojecte de la llei general de salut pública. L’agència va quedar desdibuixada en la llei i per a súmmum, des del 2011, en què va ser promulgada, no s’ha complert ni tan sols el disposat, seguint l’encunyada tradició d’un Estat que no compleix les lleis benèfiques. Benvingudes siguin les coincidències ara dels experts compareixents, però és moment de passar de les paraules als fets. Sens dubte és necessari articular tota la intel·ligència sanitària disponible en una agència acreditada i que faci confiança a la població sobre les referències científiques que han d’informar les polítiques de salut en temps convulsos derivats de la pèrdua de salut i les seves conseqüències socioeconòmiques.

Convenient per a la societat i atractiu per als actors

L’èxit en termes de benefici públic de l’agència serà possible si el que és convenient per a la societat és individualment atractiu per als actors concernits. Això ve a tomb perquè algunes propostes parlen de reforçar el Ministeri de Sanitat i agrupar centres dispersos en una institució dependent del mateix ministeri amb participació de les comunitats autònomes. Però una cosa és reforçar el ministeri en línia amb els canvis estructurals que requereix l’Administració pública perquè pugui innovar i avaluar de manera transparent, o perquè compleixi la seva funció reguladora de bases avançant-se al desenvolupament de camps emergents, i una altra cosa és dotar-lo d’una institució dependent mal encaixada en una estructura de l’Estat que es vulgui federal i un espai de decisions públiques multinivell. Com bé ha après l’OMS, que els estats siguin partícips de l’organització no significa que aquesta tingui capacitat de decidir i actuar sobre aquests.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les capacitats científiques i tècniques estan ara distribuïdes en universitats, centres de recerca i altres institucions amb diverses fórmules de dependència administrativa. Es tracta de configurar un organisme en xarxa que sigui capaç d’aportar les directrius tècniques i científiques amb celeritat, que tingui flexibilitat per incorporar la millor intel·ligència col·lectiva disponible. No es necessita gaire estructura física i encara menys que estigui residenciat en una gran ciutat, ja que els seus recursos científics són més contingents que permanents. L’agència hauria de saber què cal fer i qui ho ha de fer i tant les persones expertes com les institucions contribuïdores en serien col·laboradores acreditades.

La clau està a articular una forma de govern que permeti la participació de diverses administracions en l’elecció dels seus òrgans de direcció i una rendició de comptes periòdica a la cambra territorial.  ¿Ho sabrem fer aquesta vegada?