Entre quatre parets

Penso en les mascaretes, els epis i els guants, que ens han obligat a expressar-nos de formes diverses.

Penso en els fràgils envans provisionals que separaven llits d’hospital.

Penso en les pantalles dels dispositius electrònics que evidencien la distància però també basteixen ponts.

Penso en la quarta paret del teatre, ara convertida també en una pantalla.

Penso en el murs de la indefensió quan es paren els processos administratius però la vida continua.

Penso en els murs de les presons, que es fan encara més alts.

Penso en el verd que ha desbordat parterres i escocells, i el mig somriure que produeix veure com la seva tossuderia venç el nostre dirigisme.

Penso en la paret que s’aixeca al voltant dels nois aïllats a casa, sense ordinadors que els malconectin amb els companys i professors.

Penso en les parets de l’Hospital del Mar, i en l’humanisme que les desborda per l’acció dels sanitaris que treuen els pacients a prendre l’aire i veure el mar cada dia.

Penso en les quatre parets que no tenen tots els que s’amunteguen als poliesportius, en una habitació compartida, en un caixer automàtic, en un portal.

Notícies relacionades

Ruiz Tobarra, la jutge que posa llum a la dana

Desunió i incògnites

Penso en les parets de les oficines d’atenció dels serveis socials, que ja són finestres al carrer o directament taules fora, per poder atendre l’allau de peticions d’ajuda.

I penso... ¿què farem, demà, amb tots aquests murs? Les ciutats són espais de grans possibilitats per a tothom si compartim els recursos de què disposen i trenquem els murs de les desigualtats, que també les poden fer tan cruels. ¿Com ens podem retrobar en la mateixa ciutat dels prodigis però en un altre joc de parets?