Cuirasses de vida i mort

Malgrat el nou temor, les causes principals de morts continuen sent les provocades pel sistema circulatori i el càncer. I aquest últim, implacable, en dos dies s’ha endut dos artistes, dos referents, dos mons i molta creativitat.

«No es lluita contra el càncer. El càncer és invencible», li va dir Rosa Mª Sardà a Jordi Évole no fa gaire en televisió. I tot i que la ciència posi objeccions a la seva convicció a través dels seus avanços i balanços, l’actriu ho reblava argumentant que «és una qüestió que els que s’ocupen de tu tinguin més o menys encert al programar unes certes medicacions». Cap especialista l’hi podria objectar.

«L’amistat és l’única que no m’ha enganyat, que no m’ha traït, que m’alimenta la vida i em dona alegria» escrivia al seu llibre ‘Un incident sense importància’.  Una espècie d’autobiografia a la seva manera, a la manera Sardà, que era una característica, un estil de fer i dir però, sobretot, d’estar. I així es va instal·lar en les nostres vides àvides d’emocions mentre arrossegava aquella dura cuirassa que l’aïllava de tot i que la va convertir en un ésser dur i inexpugnable per a qui no sabés o no pogués trobar l’escletxa per on deixava que li acariciessin l’ànima, l’amistat, l’amor fratern, les úniques coses que li podien interessar en l’estadi en què, sense proposar-s’ho, es trobava. Així ho va deixar dit i així va ser perquè així ho va voler.    

«La vida és un regal», escrivia Pau Donés al seu llibre '50 palos... y sigo soñando'. Un compendi de raons i estímuls, opinions sense retrets i al·licients sense fre. Pàgines en què malgrat assenyalar que des del principi de la seva malaltia la cosa es presentava malament, calculava les opcions que li quedaven per canalitzar els seus molts al·licients. Tants, que li sobraven i contagiava a qui se li acostés. Però l’aritmètica li va fallar. I no per error propi, ni per pèrdua d’esperança. Va ser perquè també en ell els tumors se li van imposar als desitjos i el bitxo va poder més que els seus anhels. A diferència de la Sardà, es va allunyar de les cuirasses i es va acostar a la transparència. I ho va rematar escrivint malgrat la seva dislèxia i component malgrat la seva carència. I així, durant dues dècades va cantar de manera tranquil·la i serena amb més profunditat de la que aparentava. Amb la senzillesa de qui sap el que busca i ho troba. Amb la mateixa facilitat per comunicar que els seus seguidors per corejar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquesta setmana, el Pau i la Rosa Mª han baixat de l’escenari i ens han recordat que, per acostumar-nos a la mort, no hi ha més remei que acostar-se-li.