Dues mirades
La Sardà i les paraules
zentauroepp53723807 monegal200611151314
Ho va escriure Xavier Sardà: ha perdut una lectora, i molt més. Tots els que escrivim en aquestes pàgines l’hem perdut. També els lectors, perquè ella era la seva companya. Cada matí, amb el diari a les mans, exigia el seu lloc al món. La seva ment sempre a punt per assentir o dissentir, per aprendre, reflexionar, emocionar-se o enfurismar-se. Crítica, sagaç, implacable. La Sardà i les paraules, la més apassionada història d’amor. Les va acariciar totes. Les va engrandir, va xiuxiuejar, va fer pessigolles i va exaltar en tots els tons. També les va escriure amb les entranyes. I les va nuar a les absències i a la memòria. Va ser la seva millor amant, però va saber que mai en seria propietària. Ningú ho és. Només els necis creuen que poden estampar títols de propietat sobre algunes. I ella no suportava la niciesa.
No, no va ser la seva propietària. Però, inevitablement, algunes paraules se senten òrfenes aquests dies. ¿Qui lluitarà, qui les defensarà com ella feia? Amb tot el valor. Amb tota la por. Fins i tot en la seva debilitat era gran. Ens queda l’eco. I aquestes pàgines en què ha quedat impregnada la seva veu. I el silenci. Quina orfandat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.