Reconstrucció en temps de politiqueig

S’ha de ser molt optimista per creure que en aquest país hi ha voluntat política per reconstruir alguna cosa.  

El frontisme no construeix, enfronta. El politiqueig no basteix ponts, els dinamita. No es pot reconstruir un país que ni tan sols és el mateix per a tothom.

L’error està en el concepte, malament comencem. L’anomenada reconstrucció nacional és una trampa de doble fons. El concepte de nació el carrega –tirant curt– el diable. Amb aquest concepte es va iniciar el procés: no està de més recordar que la malaguanyada reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya va ser mutilada –entre altres punts– per les referències en el seu preàmbul a la realitat nacional catalana, a una Catalunya entesa com a nació. El Tribunal Constitucional va estimar que aquestes afirmacions mancaven d’eficàcia jurídica i el sentiment nacionalista va ressorgir, va transmutar i continua condicionant la política catalana, 14 anys després. D’aquells fangs, aquests llots. Els partits independentistes no volen ni sentir parlar d’una nació que no sigui la catalana.

A ERC, el Govern de Sánchez li ha posat massa fàcil. L’estrany acostament al nou Ciutadans d’Inés Arrimadas és el ‘vade retro’ definitiu per als republicans, conscients que qualsevol acord en el qual també figurin els taronges seria difícil de justificar a Catalunya, on coprotagonitzen vodevil propi amb Junts per Catalunya. Esquerra vol negociar per acabar dient que no, se sent còmoda en el paper de formació dialogant sense que això requereixi arribar a acords, però no suporta que d’ella menystinguin com ha succeït en la negociació del decret de nova normalitat. Menys encara si és per dialogar amb el partit que més maldecaps els ha portat al Parlament en els últims anys.

El PSOE, mentrestant, sembla haver fagocitat el PSC i això mai pot ser una bona notícia. Els socialistes catalans són el contrapunt necessari per evitar una recentralització de les polítiques del partit i semblen caminar de puntetes per no molestar d’algun temps ençà.                  

El Govern, mentrestant, mira a centre i dreta per buscar una unitat mínima. La imprescindible per aconseguir una imatge d’unitat vendible a Europa, d’una banda, i una altra de Sánchez com a president-home d’Estat per sobre de les sigles. Intenta la seva pròpia reconstrucció esforçant-se a arribar a acords amb els més interessats en la seva destrucció.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El PP de Casado ha entrat a matadegolla en totes i cada una de les decisions del Govern durant els dies més durs d’aquesta crisi sanitària, han carregat morts directament a l’esquena de Sánchez. Potser per això costa imaginar que acordin conclusions de pes en la Comissió de la Reconstrucció Econòmica i Social especialment si Unides Podem fa valer el seu paper en un Govern de coalició que de vegades juga a no semblar-ho.

El politiqueig tindria un punt graciós si no fos perquè el que està en joc és el nostre pa, la nostra feina i la nostra casa. La pandèmia s’ha carregat també això.