Patriotes

Li van donar un nom perquè, en el pitjor, tinguéssim almenys un horitzó i li van posar un nom publicitari perquè imaginéssim aquest horitzó sense angoixes. D’aquí que a la vida d’ara hi hagi un decret que l’anomeni nova normalitat quan podria anomenar-la de mil altres maneres. Podria anomemanr-la, per posar, la vida anòmala. O la vida fràgil, que és el que en veritat és, en vista del risc dels rebrots i de l’expansió del virus a Amèrica, on es propaga a la velocitat més gran. De totes les coses que canviaran després de l’estat d’alarma, cap és comparable a aquesta: la fragilitat, perquè qualsevol avenç que fem serà provisional fins que trobin la vacuna.

Després hi ha les rutines que no canvien ni amb una pandèmia, com aquest vici per la bronca tan de la política espanyola, que va acompanyar la desescalada amb un enfrontament verbal creixent que, per sort, no es va traslladar a cap carrer tret d’un,  el de Núñez de Balboa a Madrid, origen i final de la revolució més fugaç de la història recent, la que seria només una broma en comparació amb el que estava per arribar, segons la presidenta de la Comunitat de Madrid. Va ser allà on van treure les primeres banderes, com si en comptes d’un país Espanya fos una ideologia, i on les van recollir al cap de poc. Va coincidir que va tornar la Lliga i es va acabar la revolta.

Ser patriota ha resultat dels reptes més complicats. Sobretot perquè només hi ha una manera de ser-ho, que consisteix a qüestionar la legitimitat del Govern i lluir banderes d’Espanya en totes les parts del cos, del coll al canell. En altres parts no fa falta perquè d’aquestes parts brolla aquest tipus de patriotisme, que és l’autèntic. Defensar la pàtria, llavors, suposa anomenar el govern esquerranós i comunista i demanar-li que digui la veritat i queixar-se de la imatge que està donant del teu país (el teu país, amb possessiu, perquè si el país és teu no pot ser-ho dels altres) mentre vas a Brussel·les a denunciar que falta democràcia –per a felicitat de Carles Puigdemont– i demanes allà, també on reparteixen els diners, que et posin condicions a canvi dels ajuts perquè ja se sap com són els del teu país.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tota aquesta estratègia és l’estratègia que ha desplegat el PP a Europa, davant de la sorpresa de diplomàtics i de funcionaris comunitaris, però qui podria discutir a Pablo Casado el pedigrí patriòtic si ell va ser el primer que va demanar als espanyols que traguessin les banderes als balcons. I ja se sap que el patriotisme autèntic es mesura amb banderes, que per alguna cosa acudeix Vox a la plaça de Colón de Madrid, on José María Aznar va plantar la més gran.

Hi ha un altre patriotisme, que consisteix a retreure al Govern els seus errors i, malgrat això, provar d’arribar a una entesa almenys en el més urgent, com fan els sindicats i la patronal. Aquests petits senyals, més discrets, construirien un patriotisme diferent que distendria l’escenari en aquest moment d’angoixa. Sabrà el Govern si té la capacitat de concitar al seu voltant els mínims consensos i sabrà el PP si vol participar-hi fins i tot a risc que aquest tipus de patriotisme no es mesuri en banderes i de vegades, fins i tot, ni tan sols pugui mesurar-se en vots.