¿Reescrivint la història? Colom i Barcelona

Hi ha qui considera excessives aquestes protestes perquè la història, s’argumenta, no hauria de tornar a escriure’s. No obstant, per poc que es miri enrere, la necessitat de reescriure-la és ineludible. Agafin com a exemple Nantes. ¿Tenia raó el seu ajuntament a revisar el seu passat com a centre comercial esclavista i proposar la construcció de l’avui famós Memorial per l’Abolició de l’Esclavitud? ¿La tenien aquells britànics que, a finals del segle XVIII, van boicotejar al sucre antillà per a l’ús d’esclaus a la seva producció? Per denunciar aquesta injustícia van crear el primer pin del qual es té notícia, en el qual es mostrava la sentina d’un vaixell on la minimització de l’espai per als esclavitzats anava de la mà de la maximització del benefici d’aquell comerç inhumà. O, molt més recentment, el 2016 als EUA, ¿va ser raonable que la Universitat de Georgetown acceptés reparar els descendents dels 272 esclaus africans venuts pels jesuïtes, el 1838, per recaptar fons per a la institució? En qualsevol d’aquestes situacions, crec que hi hauria un ampli consens sobre la necessitat de reinterpretar, i condemnar, tan ominós passat.

Visió profundament injusta 

En aquest context, la política catalana Jéssica Albiach ha plantejat si Barcelona no s’hauria de qüestionar el monument a Colom. Lògicament, l’oposició a la seva proposta ha sigut múltiple i, en molts casos, insubstancial. Però, entre els arguments contraris, n’hi ha un que mereix considerar-se, perquè és l’última línia de defensa que s’alça davant la revisió del passat: ¿és raonable reescriure’l amb els criteris morals d’avui?

La pregunta sembla assenyada, però, agradi més o menys, la nostra història està prenyada d’horrors que, tot i que potser més tolerats anys enrere, no per això eren menys espantosos. L’esclavitud n’és un. Però no l’únic: minories racials, religioses o ideològiques allunyades dels corrents dominants simplement han desaparegut del relat històric. I l’exemple de les dones és paradigmàtic. La meva joveníssima neta Laura s’escandalitza, i amb raó, cada vegada que en alguna història el substantiu ‘home’ identifica tota l’espècie i es pregunta on han estat ocultes les dones.

Un món dominat en el llenguatge, l’art, la política o la ciència per homes blancs, encara avui molt present, projecta una visió profundament injusta del passat: de les més de 1.000 pintures exposades al Prado, escassament 10 estan firmades per dones. Però, a més, aquesta visió és incorrecta: sempre n’hi va haver d’excepcionals (Aspasia de Milet va tenir gran influència a l’Atenes de Pèricles, igual com Hipatia a Alexandria) i, entre elles, grans pintores, com l’extraordinària seguidora de Caravaggio Artemisia Gentileschi. El pecat de l’oblit ha perseguit sempre a tot corrent minoritari: el rei indi Asóka, imbuït d’un animalisme insòlit per a la nostra moral, construïa hospitals per a animals abans de la nostra era.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les nostres societats es forgen a partir de marcs mentals, per definició heretats. I en aquest llegat pesen, encara en excés, els prejudicis racistes, sexistes i estereotips de tot pelatge. Per això, és imprescindible revisar la història i posar de relleu el sofriment dels atropellats. I, en particular, posar-se a la pell de l’altre: es fa difícil imaginar un nadiu americà que no se sentís humiliat davant l’exaltació del general George Armstrong Custer a ‘Van morir amb les botes posades’ (1941), per més notable que fos Raoul Walsh, el seu director.

Reescriure la història no és llançar per la borda el nostre passat. És ubicar-la al costat dels horrors que l’acompanyen. Perquè, mal que ens pesi, la de la humanitat ha sigut, en una mesura no menor, a diferència del reduccionisme del ‘Manifest comunista’ (1848) de Karl Marx i Friedrich Engels, la del pillatge, el robatori, l’extorsió i la violència.