Un VAR infectat

Diuen que un sistema acaba sent bo o dolent en funció de les persones que l’han d’executar. Tota planificació, per perfecta i previsora que hagi sigut, acaba depenent que qualsevol tros d’ase no se la carregui. És tan important què es fa com qui s’encarrega de fer-ho.

Soc dels que van aplaudir l’arribada de l’arbitratge amb videoassistència (VAR) pel que significava de modernització de la justícia en l’esport. A la fi no dependríem de les diòptries (o de la mala fe) de l’àrbitre de torn per decidir aspectes del joc tan poc opinables com un gol o un fora de joc.

Però l’experiència, una vegada més, s’ha encarregat de frustrar les esperances dipositades en l’avenç tecnològic. El VAR està sotsobrant (per no dir fracassant), perquè depèn d’un gremi que necessita un pla Renove com el de l’automòbil: els àrbitres. I, a més, és una roda més d’un engranatge rovellat que ja grinyola pels quatre costats, com ha demostrat la pandèmia del coronavirus: el futbol hiperprofessionalitzat

Ja des del principi el videoarbitratge plantejava nombrosos interrogants: ¿Qui i quan decideix que es recorre al VAR per dilucidar una jugada dubtosa? ¿S’ha de revisar una situació des de l’inici de la jugada? ¿Quan, com i per què ha de revisar l’àrbitre en persona la gravació per dictar sentència?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Totes aquestes llacunes no fan més que alimentar les sospites que la justícia (tampoc en l’esport) no és cega. És coixa i miop, però veu molt bé a qui beneficia i a qui perjudica. I s’alimenten així les teories que Florentino Pérez i Javier Tebas ho tenen tot lligat i ben lligat perquè el Reial Madrid s’emporti la Lliga del coronavirus.

El VAR està infectat del mateix virus que la Lliga de les estrelles tal com la coneixem: estructures obsoletes, interessos espuris, autocomplaença, decadència i mals, molt mals, professionals.