Crisi sanitària internacional
La Covid-19 a Amèrica Llatina
En el dia d'avui la pandèmia està generant alarma a tots els sectors si bé les conseqüències són diferents segons la posició que es tingui en l'escala social
zentauroepp53868654 topshot aerial view showing the burial of a victim of covi200624183719 /
La Covid-19 a Amèrica Llatina va arribar tard, però va arribar. El Brasil ja és el segon país amb més infectats i morts del món, Perú el sisè, Xile el setè i Mèxic el 13è, i tots els països de la regió continuen escalant llocs.
L’impacte fatal de la pandèmia era previsible si bé la regió té a favor seu una població més jove que l’europea. De tota manera, Amèrica Llatina té massa passius per poder-se enfrontar a un desafiament com aquest. Entre els problemes més apressants destaquen un Estat feble i ineficient, un dèficit alarmant en infraestructures de salut i seguretat, i unes economies altament dependents del mercat internacional de matèries primeres i del turisme. A més, durant les últimes dècades, aquests elements s’han intensificat a causa de l’impuls de polítiques neoliberals que han incrementat l’estratificació i la pobresa en una regió que ja és la més desigual del planeta.
En el dia d’avui la pandèmia està generant alarma a tots els sectors si bé les conseqüències són diferents segons la posició que es tingui en l’escala social. Les classes mitjanes, que depenen de la seva activitat econòmica per mantenir un nivell de vida folgat, estan patint per la incertesa d’un entorn sense prestacions i sense serveis públics d’educació ni de salut.
La qüestió clau
D’altra banda, les persones que pertanyen a les classes populars estan patint l’indicible a causa de la pèrdua de les seves feines, l’absència d’estalvis i la inexistència de mesures pal·liatives (com els ertos aquí). D’entre aquestes, les persones que treballen en el sector informal (que és el 54% a nivell agregat) els és gairebé impossible complir els rigors del confinament, ja que el seu aliment depèn dels ingressos que aconsegueixin al carrer dia a dia. Per a aquest col·lectiu oblidat la gran pregunta és: ¿val la pena posar-se en quarantena per preservar una societat i una salut pública que no els té en compte? Possiblement aquesta última qüestió és la clau per entendre la incapacitat d’aquests països per aturar els contagis de forma tan ràpida com es va fer a Europa i també per explicar l’increment incessant dels contagis a les perifèries urbanes.
Però més enllà de l’exposat, que és comú a tota la regió, també s’ha d’assenyalar que la reacció dels governs ha sigut diferent segons el cas. En un extrem hi ha la posició «negacionista» de Bolsonaro al Brasil i d’Ortega a Nicaragua, i en un altre, els executius de Costa Rica i l’Uruguai que es van anticipar al virus. De tota manera, sembla que la pandèmia no entén massa d’ideologies ni de líders carismàtics, ja que el Govern dretà de Xile té uns resultats (pèssims) semblants als de l’Executiu tecnòcrata peruà o al del progressista mexicà.
Al cap i a la fi, amb les excepcions de Costa Rica i l’Uruguai (amb més infraestructura estatal i poca població) la resta dels països comparteixen més de 30 anys de desinversió en el sector públic, una gran desigualtat social, poca confiança interpersonal i el desprestigi de les seves autoritats.
