El 'Lancetgate'
Temps de la medicina basada en la (e)vidència
Els dos polèmics articles sobre la cloroquina són un bon exemple de la decadència del procés de publicació medicocientífic
zentauroepp53265422 ana200618182927 /
El dijous 4 de maig va passar una cosa inusual: dues de les revistes mèdiques més importants, ‘New England Journal of Medicine’ i ‘The Lancet’ van publicar, amb poc més d’una hora de diferència, una retractació de dos articles firmats pels mateixos autors. Es tractava de dos polèmics estudis que suggerien que la hidroxicloroquina pot augmentar la mortalitat dels pacients ingressats amb Covid-19. Era la culminació d’un escàndol que, en dies anteriors, havia portat científics de tot el món a qüestionar i denunciar la veracitat d’unes dades suposadament obtinguts d’hospitals de tot el globus.
Aquest cas ha posat de manifest les debilitats d’un sistema que en els últims temps estava mostrant senyals creixents d’ineficiència i que, des del començament de la pandèmia, està resultant cada vegada més qüestionat. D’una banda, l’opacitat del procés mateix de revisió, pel qual en la majoria de les revistes mèdiques els revisors són anònims per als autors. Teòricament, els revisors, que són seleccionats per la mateixa revista, han de ser experts en la matèria, i per tant, no és infreqüent que tinguin interessos a favor o en contra de la publicació dels resultats sota revisió, és a dir conflictes d’interès. L’absència de conflictes d’interès és fonamental per garantir la revisió objectiva dels articles científics, però desgraciadament no sempre es declaren. D’altra banda i, sobretot, quan hi ha una allau d’articles, com en el cas de la Covid-19, no sempre hi ha experts en la matèria, donant lloc a revisions de baixa qualitat.
Una altra limitació de l’actual sistema de revisió científica són els criteris que, a més de la recomanació dels revisors, les revistes mèdiques utilitzen per decidir finalment la publicació d’un article. En aquests criteris influeixen qüestions d’impacte públic i visibilitat de la revista, que de vegades pesen més que els criteris tècnics i de qualitat científica.
Els dos estudis esmentats són un bon exemple de la decadència del procés de publicació medicocientífic. Curiosament, tant els mitjans no científics com la comunitat científica en general han criticat i posat més pes en la responsabilitat dels autors dels dos estudis, acusant-los d’una cosa tan greu com la invenció de dades. Possiblement això últim sigui cert, com semblen indicar els resultats de les revisions externes que s’han dut a terme per diversos grups d’experts; no obstant, s’està oblidant que la màxima responsabilitat recau en les mateixes revistes mèdiques. Els directors editorials d’aquestes revistes (una americana i l’altra britànica), tot i saber la seva capacitat d’influència (que inclou des de l’OMS fins als ministeris de salut dels països i la comunitat mèdica en general), i coneixedors que la malaltia sobre la qual tracten els dos articles està paralitzant el món, van acceptar publicar-los relaxant els seus codis d’integritat ètica. Irònicament, després d’observar la reacció negativa que ha despertat la seva publicació, les revistes van traslladar la seva responsabilitat a la retractació per part dels autors, mentre que els editors de les dues revistes han ignorat manifestament la seva part de responsabilitat i compromís ètic.
Sens dubte, són mals temps per a la medicina basada en l’evidència (en proves), en què s’hauria d’establir la presa de decisions clíniques sobre la cura del pacient. És el moment de parar-se a reflexionar per evitar que es destrueixi una cosa que ha costat (i costa) tant d’esforç mantenir. Per això és necessari canviar els actuals procediments obsolets, opacs i arbitraris de la publicació científica per un sistema obert, transparent i el més objectiu possible.
*Clara Menéndez i Raquel González són directora i investigadora, respectivament, de la Iniciativa de Salut Materna, Infantil i Reproductiva de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per Fundació La Caixa. Xavier Carné és especialista en Farmacologia Clínica de l’Hospital Clínic de Barcelona. Els tres autors són investigadora principal, coordinadora tècnica i consultor extern, respectivament, d’un assaig clínic amb hidroxicloroquina en hospitals espanyols finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació.
