Allò de Piqué no va ser una profecia

Piqué no té res de profeta: simplement no és tonto. Es va fixar en els matisos que presidien la represa de la Lliga després de l’aturada i els va resumir en una frase contundent. Res més. Quan va parlar no és que ell hagués vist amb una ullera de llarga vista màgica el que passaria després en el partit entre la Reial Societat i el Reial Madrid, ¡que van ser tantes coses!, ni el primer gol –el del destapament– dels madridistes davant del modest Mallorca, amb la clara falta prèvia i no senyalitzada de Carvajal. Ni el que vindrà. També havia vist el molt justet moment de joc del seu Barça i com li costa aprofundir si els àrbitres que li toquen són tolerants i no treuen targetes als adversaris quan cometen entrades antiesportives. Piqué només va sumar 2 i 2. La seva frase va desencadenar una altra campanya mediàtica en contra seu, però aquesta ofensiva va haver de frenar en sec a mesura que passaven minuts a  el Reial Societat-Reial Madrid. Aquesta és la història.

Aquest partit va recentrar la qüestió. El que va succeir va deixar de ser una queixa barcelonista per convertir-se en un clamor indignat no només de tota l’Espanya futbolística sinó així mateix una denúncia d’oberta parcialitat per part de la premsa internacional més solvent i prestigiada. La qüestió va deixar de ser Piqué i va passar a ser què ocorre a Espanya amb els àrbitres i el VAR quan juga el Madrid. I van començar a substanciar-se grans desprestigiats que ja no eren només àrbitres.

Comentaristes marcats

Els més destacats van ser els comentaristes de la transmissió televisada, que no només no van explicar prou el que estava ocorrent davant dels seus ulls sinó que van intentar matusserament minimitzar-ho. Aquesta miopia els va portar a no ser conscients que ells quedarien tan marcats com els qui arbitraven malament i embrutaven el VAR. Els van fallar els reflexos i no van saber preveure que d’allò parlaria i jutjaria la premsa esportiva i la d’informació general dels principals països d’Europa. La van espifiar amb tot el seu equip.

A partir d’aquí ja hi ha les brometes que vulguin. Que si aquest any la foto oficial del Reial Madrid campió haurà d’incorporar al costat dels jugadors diversos àrbitres, ja que ells han sigut els homes més decisius i valuosos en alguns enfrontaments. Que si Zidane prepara molt bé les jugades d’estratègia organitzant faltes prèvies als seus gols com la que va fer Carvajal obrint camí, o forçant suposats penals propis que els col·legiats entendran immediatament que són veritables oportunitats per a la seva feina, o perdent la por, en canvi, a cometre penals propis o carregar-se de targetes ja que a la pràctica això moltes vegades no arribarà a plasmar-se en res.

Un públic que no es queixa

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Jo pensava que el pitjor i més fals d’aquesta represa forçada i anòmala del campionat serien els públics virtuals de la tele que animen quan ho decideix el programador i sempre a favor dels seus desitjos. Odio aquest recurs. A més ho considero un assaig general per al moment que els poders decideixin com a convenient que no hi hagi un públic real que pugui queixar-se dels àrbitres, protestar les errades, treure mocadors contra els directius incapaços... Però pel que veiem aquesta ficció tramposa és menys transcendent que la justícia també tramposa que imparteixen els senyors àrbitres en determinats moments decisius.

¿Què ens queda del futbol de veritat? Únicament dues coses: la possibilitat d’emprenyar-nos quan tracten els ex de les grades com a imbècils i la possibilitat de queixar-nos per no portar en silenci les banyes que ens posen els negociants que s’han apoderat del que abans era el nostre joc. I una petita llibertat: la de pensar que Piqué no és un profeta sinó algú que simplement no vol passar per tonto.