La necessitat de girar full

En una conversa política com la catalana, tan propensa a la sacralització de les dates i els aniversaris, el 10è aniversari de la sentència dictada pel Tribunal Constitucional (TC) sobre l’Estatut de Catalunya commemora l’inici d’un llarg període d’inestabilitat política que ha derivat, avui, en un escenari que llavors hauria semblat impossible de creure: l’independentisme és majoritari al Parlament de Catalunya sense superar mai el 50% dels vots i tota una generació de líders independentistes catalans són o bé a la presó o bé a l’estranger per les conseqüències penals de la celebració d’un referèndum il·legal d’autodeterminació i la posterior declaració d’independència.

En el relat oficial d’aquesta convulsa dècada s’estableix que la crisi va començar després de la sentència del TC, punt final d’un llarg i controvertit procés de redacció, aprovació i posterior derogació parcial de l’Estatut, ratificat pel Parlament i els ciutadans catalans en un innegable exercici de respecte a les normes constitucionals. Les simplificacions no solen ser la millor manera d’afrontar la realitat amb la intenció de solucionar els conflictes. En la desafecció dels catalans (en una expressió que va fer fortuna), que en molts casos va cristal·litzar en desconnexió primer i ruptura després, va tenir molt a veure la sentència i la manera amb què es va tramitar el text i es va gestionar el procés judicial, ple de situacions irregulars i poc edificants. Hi va haver molta irresponsabilitat (la recollida de firmes del PP per tot Espanya), ceguesa (la «raspallada» d’Alfonso Guerra), maniobres al TC que van sobrepassar el que és tolerable (el joc de recusacions) i incoherències flagrants com que disposicions recorregudes i anul·lades a l’Estatut apareixen sense problemes, escarafalls i admonicions sobre la ruptura d’Espanya en els textos estatutaris d’altres comunitats autònomes com Andalusia.

Però ni l’Estatut ni les conseqüències posteriors a la tramitació i la sentència s’expliquen sense el desig de la Convergència d’Artur Mas de recuperar o mantenir el poder, que a tot el procés estatutari va ostentar el tripartit d’esquerres, ni els efectes de la crisi econòmica a Catalunya, on, de manera paral·lela a l’augment de la independència, es van aplicar unes rigoroses retallades pressupostàries.

Una dècada de bloqueig polític

De tota manera, és difícil negar que després de la sentència la política catalana va entrar en ebullició i, més tard, en combustió, cosa que, entre altres conseqüències, ha suposat 10 anys llargs d’interinitat i bloqueig polític amb cost evident.

És insensat mirar enrere sense cap altra intenció que recrear-se en els fets passats. Cal girar el full del malaurat procés de l’Estatut i les seves conseqüències, i les pròximes eleccions són una nova oportunitat per fer-ho. L’Estatut va demostrar els perversos efectes de judicialitzar la política i de polititzar la justícia. També va provar que la licitació dels sentiments d’una part de la societat catalana porta a atzucacs, com va ocórrer a la tardor del 2017. Ara uns quants volen continuar explotant aquesta via, però no aconsegueixen res més que provocar frustració, tot i que es disfressi de victimisme. Però la majoria vol girar full, sigui en una direcció o en una altra. La unilateralitat s’ha demostrat un camí estèril, com va quedar patent amb la ruptura del pacte parlamentari en un tribunal. El pacte no és una opció sinó un requisit de la política democràtica. La societat catalana és capaç de dotar-se d’un marc polític resultat d’un ampli consens entre els partits i la resta d’Espanya ha d’entendre que el desenvolupament del sistema democràtic no serà complet fins que l’Estatut de Catalunya sigui satisfactori per a tothom. En un moment més greu que 10 anys enrere, els ensenyaments de l’Estatut es resumeixen en: responsabilitat, cap fred i altura de mires.