La presidenta i el traïdor

L’independentisme català sembla un vesper. Tres anys després del talismà de l’1-O, la coalició JxCat-ERC està feta miques. Torra encapçala un govern zombi. La postconvergència es disgrega al seu torn amb un ímpetu centrífug. L’escissió de Pascal i Campuzano (PNC) és la primera expressió solvent del desmembrament. Les de Teixidó (Lliures) i Gordó (Convergents) són artefactes anteriors però irrellevants. El PNC pot complicar a curt termini la carta electoral postconvergent. A llarg, podria arribar a desfigurar l’hipnòtic torneig de puritanisme patriòtic que sol disputar-se al caire de l’abisme.

El consorci JxCat-PDECat també fa un rum-rum. Puigdemont, amb els seus presos i part d’aquest Govern mort en vida, exigeix vassallatge al PDECat. El senyor de Waterloo demanda la immolació. El PDECat es resisteix al sacrifici i amenaça amb la ruptura. Un desenllaç molt vistós, però molt improbable: una nova escissió en la postconvergència seria tirar la tovallola electoral. ¿Què sentirà Mas a la plàcida talaia des d’on observa la vastitud de la seva obra política? ¿Frustració, melancolia..., orgull?

L’ham del patrioterisme

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La pugna intraconvergent és notable, però no definirà el nou marc independentista. El nucli és la batalla entre JxCat i ERC per l’hegemonia. El resultat determinarà la política catalana i condicionarà l’espanyola. Alguns processos s’entenen millor a partir de successos mínims, com la tertúlia independentista celebrada l’11 de desembre a Lliçà de Vall. Ponents: Borràs (JxCat) i Tardà (ERC). L’acte va acabar amb crits de joia a la «¡presidenta!» i vituperis al «¡traïdor!». La presidenta no va moure ni una cella mentre el públic es menjava el traïdor.

El final d’aquesta història depèn de diversos factors, però el primordial serà la capacitat o la incapacitat d’ERC d’abstreure’s de l’ham del patrioterisme. Això escriurà el futur. En un sentit o en el contrari.